ENTREVISTES

Angela Schanelec — La redempció per la música

Després d'estrenar 'Música' al Festival de Berlín del 2023, on va guanyar l'Ós de Plata al millor guió, la directora alemanya Angela Schanelec va presentar la pel·lícula a la Seminci de Valladolid on va obtenir dos importants guardons: millor direcció i millor fotografia per a Ivan Markovic.

Nuria Vidal

Música es va veure a Barcelona dins de la programació del D’A Film Festival Barcelona. Aleshores la directora no va poder venir a Espanya, però si ho ha fet per a l’estrena del film aquesta mateixa setmana. Amb ella hem parlat de la seva particular manera d’entendre el cinema, de la importància de la música i de les seves referències i influències. Entrevistar una persona com Angela Schanelec implica una atenció especial a les coses que no diu tant com a les que expressa. El seu riure és contagiós i els seus silencis tan eloqüents com les paraules.

Música és una adaptació contemporània i alhora atemporal de la tragèdia d’Èdip de Sòfocles. La directora ha dit diverses vegades que mai va voler que el seu personatge, Jon, el modern Èdip, acabés arrencant-se els ulls com ho fa el protagonista de la tragèdia. Per sublimar aquest moment horrible, el que va imaginar va ser que Jon descobrís la música.

En quin moment sorgeix la idea d’incorporar la música?

A.S. Durant el procés d’escriptura hi va haver un moment en què vaig pensar que em limitaven les paraules, que el llenguatge parlat em limitava. Sentia el desig d’expressar-me d’una altra manera i va ser així com va aparèixer la cançó i la música. Va ser primer en el procés d’escriptura i després a la pel·lícula.

Jon, el nen abandonat, que anys més tard, sense saber-ho, mata el seu pare i s’enamora de la seva mare, ¿sublima el seu dolor cantant? És aquesta la manera que troba per redimir-se?

A.S. Sí, tens tota la raó, Jon es redimeix amb les cançons i les cançons són un lament. Però vull dir una cosa molt important per a mi. El film està obert als teus pensaments, als teus sentiments, està obert per al públic. És una cosa que passa entre el que veu la pel·lícula i el que passa a la pantalla. Està pensada per als qui la miren, està feta de manera que el públic es trobi a si mateix. Aquesta és la manera com jo faig cinema. Per mi no és una cosa intel·lectual. Cadascú pot pensar el que vulgui després de veure la pel·lícula. Jo només puc parlar del que passa durant el film.

Música és el relat d’una vida tràgica: Jon és adolescent, Jon és a la presó, Jon marxa amb Iro, Jon té una filla i viu a Berlín. Aquest relat està explicat amb grans el·lipsis que l’espectador ha d’omplir. Per què vas triar aquesta manera d’explicar-ho? (Com a complement a la seva resposta, agafo una declaració d’Angela Schanelec en una entrevista publicada per la seva distribuïdora).

A.S Quan ets al muntatge i has de decidir entre dues imatges, el que hi ha entre elles és impossible d’omplir. Som humans, veiem el film, i la vida, com una experiència. No era la meva tasca mostrar com passa la vida i com envellim i morim. Mai va ser una qüestió de maquillatge veure que els cabells es tornen grisos o tenen arrugues.

 “L’omissió no vol dir que alguna cosa no hagi passat, només vol dir que no s’ha vist. Ningú ho qüestiona al teatre. Per descomptat, es pot dir que la pel·lícula és el que es veu a la pantalla, però les imatges només existeixen perquè es va decidir fer algunes omissions. En realitat, tothom n’és conscient, i si pensem en el procés de muntatge, és encara més obvi. L’omissió és un prerequisit de la narració. Tot deriva de l’omissió: els llocs on puc anar, el temps que puc deixar passar…”

En aquest sentit, Música recorda molt les adaptacions de tragèdies gregues que han fet Jean-Marie Straub i Danièle Huillet. Et sents propera a ells, a la seva manera d’entendre el cinema?

A.S. Straub i Huillet treballaven amb actors no professionals a les adaptacions dels clàssics. En certa manera els reescrivien. Sempre rodaven a la natura, no en un teatre. Sí, entenc molt bé perquè has pensat en Straub. Amb Straub i Huillet tinc una connexió teòrica, tenim idees molt semblants.

Jon és el jove actor canadenc Aliocha Schneider, Iro és Agathe Bonitzer, filla de Pascal Bonitzer, guionista i crític de Cahiers du Cinèma. Tots dos són cares que haurien encantat a Robert Bresson en la seva dolçor i inexpressivitat, dos trets dels protagonistes del cinema de Bresson. Vas tenir present Robert Bresson en la manera de retratar-los i fer-los actuar?

A.S. Les cares dels actors, i dels no actors, que hem filmat tenen fisonomies que són importants per a mi, i crec que també eren importants per a Bresson. Quan veig una pel·lícula de Bresson, la fesomia de les cares adquireix una gran importància. El procés del càsting a les meves pel·lícules és molt important. Especialment Aliocha i Agathe van ser fruit d’una llarga recerca, perquè els actors que buscava havien de tenir unes cares molt especials. La meva connexió amb Bresson és més el que sento a través seu, que el que descriu.

Qui coneix una mica la teva filmografia trobará a Música alguns elements nous, diferents. L’estil continua sent el mateix, però tinc la sensació que alguna cosa està canviant al teu cinema. Penses que realment hi ha un gir en el teu cinema?

A.S. Cada film que he fet és diferent. Entre l’últim i aquest han passat tres anys i entre aquest i l’anterior va passar molt més temps perquè em va costar molt aixecar el projecte. Però de tota manera no és una cosa que pensi. Jo no penso: “canviaré, vull fer un gir”, no. Penso en la pel·lícula que vull fer, no em pregunto a mi mateixa si serà diferent. Entre el 2010 i el 2015 no vaig fer cap pel·lícula perquè em va costar molt de temps finançar-la. És obvi que havia de ser diferent del que havia fet abans. Però si hi ha canvis o no, es veuen més des de fora.

Hi ha una part del procés d’una pel·lícula que normalment es cuida molt poc i on moltes vegades els directors no intervenen. Estic parlant dels cartells de promoció. En el cas de Música, els dos que tenen dibuixos són dels més bonics que he vist. Vas intervenir en la decisió perquè fossin així?

A.S. Sí, hi vaig tenir molt a veure. Jo volia un dibuixant, vaig enviar fotos i vaig proposar imatges. Per mi, el de la taula de ping pong és el millor, però el petó també m’agrada molt. Em vaig involucrar molt en el procés i em va semblar molt interessant.

Des de Filmtopia hi ha una pregunta obligada i necessària que volem fer-te. Com està el cinema fet per dones a Alemanya?

A.S. En primer lloc, vull dir que a Alemanya no hi ha un cinema interessant. Dit això, per mi no té cap sentit separar el cinema fet per homes o per dones. Jo el que vull és veure una bona pel·lícula, una pel·lícula interessant. Aquest criteri no m’agrada. A mi tant me fa si una pel·lícula l’ha fet un home o una dona. Tampoc és una cosa que condicioni l’elecció de les persones amb que col·laboro. Em sento feliç de trobar gent amb qui treballar i no em preocupa aquest tema.

Angela Schanelec DIRECTORES ENTREVISTA PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FESTIVALS

Canes 2024

"‘All we imagine as light’, de Payal Kapadia, l’aposta d’última hora per la Palma d’Or"

La pel·lícula índia, entre les preferides de la competició, en un Festival de Canes amb major presència de cinema de dones en altres seccions.

ENTREVISTES

Claudine Nougaret

"El so com a creació"

“Es fa so per a una imatge, però cal que la imatge deixi espai al so”.

FILMORETRATS

Sara Gómez

"Cinema, avantguarda, revolució i qüestionament"

Malgrat tenir una vida curta, la cineasta afrocubana va explorar les possibilitats del cinema documental com a eina de transformació social. Amb motiu del 50 aniversari de la seva mort...

ENTREVISTES

Catherine Breillat

"La radicalitat del desig"

El D’A film Festival Barcelona d’aquest any va dedicar la seva retrospectiva a la figura de la francesa Catherine Breillat, una de les directores més transgressores del cinema europeu. A...

FILMS

Crítica

"L’últim estiu: L’improbable control del desig"

Deu anys després del seu anterior film, Breillat torna amb una obra sobre relacions prohibides que evita clixés sensacionalistes i aprofundeix en els racons del desig i la dominació.

FESTIVALS

Canes 2024

"‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes"

Les dues noves pel·lícules de dones presentades a la secció oficial després de 'Diamant brut', 'The Substance' i 'Bird' d'Andrea Arnold, no podrien ser més diferents i alhora les dues...

ACTUALITAT

MIFDB

"Guia per les Persistències fílmiques de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona"

Una panoràmica immillorable pel cinema fet per dones arreu del món a través de títols provinents de Brasil, Perú, la Xina, Geòrgia, Japó, Xile, Estats Units i Alemanya, entre d'altres...

ENTREVISTES

Delphine Girard

"Les víctimes no són models de perfecció"

“És magnífic que les dones s'ajudin per sobreviure”.

FILMS

Crítica

"Víctima imperfecta: Hi ha víctimes perfectes?"

Delphine Girard es planteja un parell de preguntes: Què passa després de patir una agressió sexual? Com continuen vivint la víctima, l’agressor i la policia que rep la denúncia? D'aquí...

ENTREVISTES

Meg Ryan

"“Estar en companyia de Nora, Jane i Diane només m’ha aportat coses positives com a persona i com a artista”"

Parlem amb l'actriu nord-americana sobre la influència d’Ephron, sobre el que va succeir després de l'estrena d'En carn viva o sobre dirigir una comèdia romàntica que, en comptes de mirar...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE