Angela Schanelec — La redempció per la música
Després d'estrenar 'Música' al Festival de Berlín del 2023, on va guanyar l'Ós de Plata al millor guió, la directora alemanya Angela Schanelec va presentar la pel·lícula a la Seminci de Valladolid on va obtenir dos importants guardons: millor direcció i millor fotografia per a Ivan Markovic.
Música es va veure a Barcelona dins de la programació del D’A Film Festival Barcelona. Aleshores la directora no va poder venir a Espanya, però si ho ha fet per a l’estrena del film aquesta mateixa setmana. Amb ella hem parlat de la seva particular manera d’entendre el cinema, de la importància de la música i de les seves referències i influències. Entrevistar una persona com Angela Schanelec implica una atenció especial a les coses que no diu tant com a les que expressa. El seu riure és contagiós i els seus silencis tan eloqüents com les paraules.
Música és una adaptació contemporània i alhora atemporal de la tragèdia d’Èdip de Sòfocles. La directora ha dit diverses vegades que mai va voler que el seu personatge, Jon, el modern Èdip, acabés arrencant-se els ulls com ho fa el protagonista de la tragèdia. Per sublimar aquest moment horrible, el que va imaginar va ser que Jon descobrís la música.
En quin moment sorgeix la idea d’incorporar la música?
A.S. Durant el procés d’escriptura hi va haver un moment en què vaig pensar que em limitaven les paraules, que el llenguatge parlat em limitava. Sentia el desig d’expressar-me d’una altra manera i va ser així com va aparèixer la cançó i la música. Va ser primer en el procés d’escriptura i després a la pel·lícula.
Jon, el nen abandonat, que anys més tard, sense saber-ho, mata el seu pare i s’enamora de la seva mare, ¿sublima el seu dolor cantant? És aquesta la manera que troba per redimir-se?
A.S. Sí, tens tota la raó, Jon es redimeix amb les cançons i les cançons són un lament. Però vull dir una cosa molt important per a mi. El film està obert als teus pensaments, als teus sentiments, està obert per al públic. És una cosa que passa entre el que veu la pel·lícula i el que passa a la pantalla. Està pensada per als qui la miren, està feta de manera que el públic es trobi a si mateix. Aquesta és la manera com jo faig cinema. Per mi no és una cosa intel·lectual. Cadascú pot pensar el que vulgui després de veure la pel·lícula. Jo només puc parlar del que passa durant el film.
