Irene de Lucas — Encara hi ha esperança de recuperar ‘Flor de España’, la pel·lícula perduda de la pionera Helena Cortesina

Des que el 2018 Eduardo Guillot va assumir la direcció artística de la Mostra de València – Cinema del Mediterrani, el festival du a terme una admirable política de publicacions originals i bilingües (s’editen tant en castellà com en català) centrades en divulgar aspectes, figures o cinematografies poc conegudes del cine mediterrani, així como altres específicament valencianes. En aquesta passada edició de 2023, Elena Cortés Altabás (València, 1903 – Buenos Aires, 1984), més coneguda com Helena Cortesina, la primera directora de cine espanyola que va estrenar un llargmetratge, Flor de España (1923), ha estat la protagonista d’una exposició commemorativa i d’un llibre, Helena Cortesina. Una cineasta pionera en España, que resitua, a partir d’un rigorosíssim treball d’investigació, la seva trajectòria cinematogràfica. Cortesina se’ns presenta com una dona fascinant, ballarina, model per a Joaquín Sorolla, actriu d’èxit en el teatre i en el cine, directora i productora de cine pionera, intèrpret a les ordres de Federico García Lorca i exiliada per culpa del franquisme, la memòria de la qual s’està recuperant en aquests darrers anys. Vam parlar amb la responsable del llibre, Irene de Lucas Ramón, doctora en Comunicació Audiovisual, autora també, entre altres, de Los Olvidados, La violencia de los excluidos (Tirant lo Blanch, 2008) i la monografia Alice Guy en el origen del cine (Shangrila, 2023), i directora dels curtmetratges Le Jeu de Dames (2008) i La Marelle (2012).

Recordes la primera vegada que vas sentir parlar o vas llegir sobre Helena Cortesina, una directora encara molt desconeguda per al gran públic? 

No sabria dir-te quan va ser la primera vegada. Fa anys que tenia posat el radar sobre les pioneres perquè volia que fos el tema la meva tesis, però al final em vaig centrar només en Alice Guy perquè sinó era desbordant, i aquest llibre sorgeix com una iniciativa d’Eduardo Guillot, que em va contactar a finals de l’any 2022 per dir-me que tenia en ment muntar un homenatge a Helena Cortesina dins del marc del festival amb motiu del centenari de l’estrena de Flor de España, i que li interessava publicar un llibre a partir d’un treball d’investigació firmat per una dona. Perquè ell havia buscat informació per internet i es va adonar que hi havia moltes contradiccions al voltant de la seva obra, ni tan sols estava clara la data exacta de l’estrena i, per tant, fins a quin punt podíem celebrar aquesta efemèride. Em va proposar indagar durant sis mesos sobre Cortesina per editar una monografia original i rigorosa sobre ella. 

Com s’investiga l’obra d’una directora que té una única pel·lícula que ha desaparegut?

No soc la primera que estudia l’obra de Cortesina. Elena Cordero ja havia publicat algun article i, de fet, va llegir la seva tesis (1) mentre jo desenvolupava el meu estudi, així que tenia investigacions de les quals partir. A més, vaig revisar totes les fonts originals, més de 1500 articles, perquè sempre s’escapen coses. Em vaig centrar sobretot en l’experiència cinematogràfica d’Helena, i vaig deixar de costat altres aspectes d’una figura molt polifacètica, com ara la seva carrera en el teatre, que sí es recollia en l’exposició de la Mostra i està igualment analitzada per Cordero. 

Quan vam començar a mirar, en tot arreu es mencionava que només quedava un fotograma de Flor de España, així que vaig pensar que no tindria la mateixa sort que amb Alice Guy, que quan em vaig posar a estudiar-la ja s’havia recuperat i confirmat molta obra que se li atribueix. Així que vaig tenir clar que seria una investigació històrica, centrada en el context, les circumstàncies, la seva pròpia trajectòria, i no un anàlisi cinematogràfic. El que passa és que a mesura que passen els anys es va recuperant més material i, en aquest cas, quan jo contacte amb Filmoteca Espanyola, no només tenen un fotograma, sinó que ja disposen de sis imatges del film. Tres són fotogrames, la resta són imatges recuperades de la publicitat en la premsa de l’època, algunes de les quals jo també he vist repetides en diverses publicacions. 

L’altra font per reconstruir una idea de la pel·lícula ve de la investigació que havia fet Javier Mateo Hidalgo (2) sobre la partitura que es conservava de la pel·lícula en la SGAE. Disposem d’aquesta banda sonora on hi havia anotacions sobre l’argument que eren indicacions per als músics, com: “S’ha de començar a tocar quan el gitano treu la navalla ” o “Quan el protagonista surt corrent del tren perseguit pel revisor”. Són detalls que permeten començar a construir alguna cosa. He pogut relacionar el fotograma més famós que es conserva, on es veu Helena amb un barret i Juncales al seu costat amb un rellotge colgant de la butxaca, amb la indicació sobre el gitano que li roba el rellotge, així que hem pogut situar la imatge dins de la trama. A més, una partitura també et proporciona un arc cronològic de la història per ordenar millor aquests fragments. Així que, a partir de les imatges, la informació proporcionada per la banda sonora, i tot el que s’ha recopilat en la premsa (publicitat, resums argumentals, sinopsi que comentaven els periodistes…) vaig dedicar un dels capítols a reconstruir en la mesura del possible la trama de la pel·lícula. Encara que sigui una reconstrucció amb llacunes, es sosté bastant. Hem pogut perfilar un poc millor una obra que està perduda.