Agustina Macri i Carla Rodríguez — Espurnes d’un retrat viu

A partir de les vivències reals de Carla Rodríguez, la cineasta argentina Agustina Macri construeix el seu segon llargmetratge en una tasca de recuperació i valoració d’un fet feminista i queer ocorregut a la ciutat de Río Turbio. Després de Soledad, un debut que ja rescatava la història real de María Soledad Rosas, una activista ecoterrorista argentina, Macri s’embarca en el rodatge de la història de Carla, o Carlita, filmant la lluita pels drets laborals de les dones mineres, l’aprovació de la Llei d’Identitat de Gènere que permetia regularitzar els documents d’identitat, i la fortalesa d’una comunitat que s’abraça, s’impulsa i es protegeix davant l’amenaça misògina, homòfoba i assassina dels homes. Macri i Rodríguez ens reben a l’Hotel Princesa Plaza de Madrid per conversar sobre l’escriptura, el rodatge i la posada en escena de Miss Carbón.

Miss Carbón retrata les vivències reals de Carla Rodríguez, la primera dona trans minera de la Patagònia argentina. Com arribes, com a directora i guionista, a aquesta història i com sorgeix aquesta col·laboració entre totes dues?

Agustina: Vaig arribar a la Carla a través d’una persona que teníem en comú amb la guionista, l’Erika Halvorsen. És una història que no coneixia ni havia sentit enlloc, però tot i que fa anys que visc a Espanya, en aquell moment encara anava i venia d’Argentina. Aquesta persona em va dir: «Hi ha aquest guió que crec que et va perfecte, t’encantarà», i va ser amor a primera vista. Les primeres versions del guió eren d’Erika Halvorsen amb Mara Pescio, una altra guionista argentina, perquè van començar a escriure juntes durant la pandèmia. Erika es recolzava molt en la Carlita, feien moltes videotrucades per intentar reconstruir la història, i quan a mi em va arribar una de les primeres versions, ja hi havia moltíssima feina feta. A partir d’aquí, vaig començar a treballar molt de prop amb l’Erika en una nova versió.

Érem sempre a prop les tres, la Carlita va ser la nostra assessora de luxe, i després, quan comences a entrar en el túnel de la preproducció i la producció, hi ha moltes limitacions pel pressupost, les localitzacions i els països. Jo mai ho havia fet així, sempre es viatja per separat, però com que era tan difícil i tan car arribar al lloc, vam fer un viatge amb l’equip on ho vam fer tot de cop: scouting tècnic i artístic. Ens vam asseure amb la Carlita amb l’ordinador obert, el guió obert i tot l’equip allà, debatent. I com diem sempre: «El guió estava més viu que mai.» Era un ésser viu en transformació constant fins al dia de muntatge.

Carla: L’Erika Halvorsen em troba el 2018, jo mai havia estat pública, i molt menys havia fet visible així la meva història de vida. Ella em va il·luminar, va ser la primera persona que em va donar valor. Arreu d’Argentina, tothom sabia que hi havia una trans treballant a la mineria, però ho mantenien ocult. L’Erika em va il·luminar i va néixer una crònica que vam publicar a Revista Anfibia, i des d’allà va començar tota l’aventura d’escriure el guió, d’explicar tota la meva vida des del començament fins a l’actualitat. Vaig participar molt en el guió, però també va arribar la Merry Colomer, que el va rebre i va acceptar portar-lo a la pantalla. Era molt complex, una història argentina explicada a Espanya, però la lluminositat de la història podia trencar qualsevol barrera, com jo també ho he fet. Era molt fort tot. La Merry Colomer decideix tirar endavant la història de la Carlita. En aquell moment busquem directora, i era l’Agustina. Tenim una videotrucada i m’ho anuncien, perquè jo encara no ho sabia. Havíem escrit el guió, però encara no m’havien dit que ja teníem productores i directora. Llavors em truquen, jo estava entrant a treballar, i l’Agustina es presenta com a directora. Al cap d’una setmana o dues viatja a Santa Cruz i des d’aquella abraçada no ens hem separat més: seguim al mateix camí, al mateix lloc i cap al mateix costat.