Les violències i les desigualtats en la indústria audiovisual catalana des d’una perspectiva interseccional

L’origen d’aquest informe es troba en un estudi previ del 2023, dut a terme també per Dones Visuals, en el qual es va revelar, a través d’una anàlisi quantitativa, que els col·lectius més infrarepresentats en l’audiovisual català són les dones i identitats de gènere dissidents amb discapacitat, pertanyents al col·lectiu LGTBIQA+ i/o racialitzades. A partir d’aquell estudi quantitatiu es van decidir dur a terme una sèrie d’entrevistes que permetessin entendre els motius i les conseqüències d’aquesta infrarepresentació. Al llarg dels dos anys que ha durat l’elaboració i redacció de l’informe, les investigadores de la UB i de Dones Visuals han entrevistat 52 dones i identitats de gènere dissidents que eren professionals de la indústria audiovisual a Catalunya i que pertanyien, com a mínim, a un d’aquests col·lectius infrarepresentats. Aquestes entrevistes buscaven aprofundir en les problemàtiques estructurals que sostenen la infrarepresentació d’aquestes professionals i analitzar les dinàmiques del sector que perpetuen la seva exclusió. Al llarg d’aquestes entrevistes, diferents tipus de violències van emergir com a element central en les experiències professionals de les persones participants. Per aquest motiu, les investigadores es van dedicar a identificar, catalogar i definir algunes de les violències recurrents que, de forma repetida, afectaven les persones participants en l’estudi i tenien un impacte directe en el seu desenvolupament professional.

Una de les aportacions de l’estudi és, precisament, la definició i catalogació d’aquestes violències, així com la demostració que no es tracta de fets aïllats, sinó de dinàmiques estructurals i persistents que afecten transversalment aquests col·lectius. A més, l’informe inclou exemples i casos de violències àmpliament assumides i reconegudes, com la violència sexual o la física, però també identifica formes més invisibles o subtils, com la violència verbal, la falta d’accessibilitat, la segregació i l’encasellament, el qüestionament, la condescendència i el paternalisme, l’assetjament laboral o les violències econòmiques i burocràtiques. Un dels valors afegits de l’informe és atorgar a aquestes pràctiques i formes de violència la mateixa rellevància analítica que a d’altres tradicionalment més visibilitzades, com les violències sexuals o les agressions físiques. D’entre les formes més invisibles, destaca la manca d’accessibilitat tant en els estudis com en l’àmbit laboral per part de persones amb discapacitat, una qüestió que denuncien moltes professionals sordes com a causa principal de la seva expulsió del sector. Entre les violències més subtils, trobem la segregació i l’encasellament que pateixen moltes professionals racialitzades: les actrius veuen els seus papers limitats a rols menors i estereotipats, mentre que les creadores són tractades com una quota; quan proposen projectes que no responen a l’imaginari blanc i occidental, aquests no tenen cabuda.

L’estudi inclou no només la definició, els exemples i els casos concrets d’aquestes diverses violències que pateixen aquests col·lectius, sinó també els seus motius, els agents que les exerceixen, els espais on es produeixen i les diverses reaccions i respostes de les persones que les viuen. Pel que fa als motius, l‘estudi adopta una mirada interseccional i pretén abordar la pluralitat de causes de la violència: el masclisme, el racisme, el capacitisme, la LGTBIQA+fòbia, la xenofòbia, la intolerància religiosa o el classisme. Alguns exemples d’això són els casos detectats de LGTBIQA+fòbia en els entorns laborals: companys i companyes de feina que es neguen a adreçar-se a una persona trans pel seu nom, o el o la cap d’una empresa que es resisteix a contractar una dona per ser “massa lesbiana”. En el cas de la xenofòbia, moltes de les persones entrevistades d’origen migrant posen sobre la taula les traves legals constants a les quals s’enfronten —com la impossibilitat d’accedir a subvencions o ajudes— i que els impedeixen progressar professionalment, una qüestió que l’informe ha catalogat com a violència burocràtica. L’estudi també analitza qui perpetra aquestes violències i subratlla que, en el sector audiovisual, són exercides per una gran diversitat d’agents —superiors, equips de treball, empreses privades o institucions—, una transversalitat que posa de manifest les responsabilitats col·lectives i individuals en la seva perpetuació.