Avelina Prat — “No volia semblar una estrangera parlant de Portugal”
Conversem amb la directora d’’Una quinta portuguesa’ sobre com Espanya viu d'esquenes al seu país veí, les possibilitats de connexió amb les altres persones, el fet d'imaginar-se experimentant una altra vida, les segones oportunitats en l'edat madura i les posades en escena a escala humana.
Hi ha tota una tradició de cineastes europeus que han incorporat la fascinació per Portugal a les seves pel·lícules, des d’Aki Kaurismäki (que fins i tot viu mig instal·lat al país) fins a Wim Wenders (com oblidar L’estat de les coses o Lisboa Story) passant per Alain Tanner (A la ciutat blanca segueix sent la millor pel·lícula sobre l’encís que exerceix la capital portuguesa) o Eugène Green. Però, tot i el veïnatge amb el país lusità (o precisament per això), és més difícil trobar aquest vincle des del cinema espanyol. Una quinta portuguesa, el segon llargmetratge de l’Avelina Prat, trenca amb aquesta tendència amb una proposta que arrenca una mica a la manera d’aquests grans títols del cinema europeu. El protagonista, Fernando (Manolo Solo), un professor de geografia en crisi, enceta un viatge sense destí clar i acaba entregant-se a la fascinació per Portugal, en aquest cas, per l’encant que desprèn una antiga casa senyorial on entra a treballar, i per les relacions que estableix amb la seva propietària, una dona com d’una altra època a qui encarna Maria de Medeiros.
Després de sorprendre’ns amb Vasil (2022), Avelina Prat es reafirma com un dels noms més estimulants del cinema espanyol. La directora valenciana va treballar deu anys com a arquitecta abans d’endinsar-se al món del cinema, on es fogueja fent de script per a cineastes tan diversos com Javier Rebollo, Víctor García León, David Trueba, Sigfrid Monleón, Adán Aliaga, Fernando Trueba, Cesc Gay, Manuel Martín Cuenca o Lucile Hadzihalilovic. L’obra de Prat resulta difícil d’encaixar en les tendències més evidents del cinema d’autor contemporani. Sense estridències, la directora d’Una quinta portuguesa està desenvolupant una carrera singular centrada en personatges de mitjana edat que estableixen connexions inesperades que els canvien la vida, personatges que es mouen per escenaris que no semblen de la nostra època. Un cinema a escala humana i amb un encant inesperat, que amaga rere la seva transparència acollidora una idea clara de com entendre el guió i la posada en escena.
Parlem amb Avelina Prat en motiu de la presentació d’Una quinta portuguesa al BCN Film Fest.
