Canes 2025 — “Per representar l’erotisme a ‘Romería’, vaig revisitar com Agnès Varda filma el cos femení”

Si algú encara dubtava de la capacitat de Carla Simón per arribar a amplis públics internacionals mitjançant un concepte del cinema arrelat en allò íntim i en una llengua minoritzada, la triomfal estrena de Romería al Festival de Canes confirma que ens trobem davant d’una de les cineastes del nostre país més apreciades als circuits internacionals. El tercer llargmetratge de la catalana tanca la seva trilogia personal a partir del viatge a Galícia de la Marina, una jove de 18 anys que espera connectar allà amb la família del seu pare, mentre ressegueix els paisatges on el seu pare i la seva mare, que van morir a causa de la sida quan ella era petita, van viure la seva història d’amor, i experimenta el seu propi despertar sexual. 

Podem trobar el germen de Romería a Llacunes, un curt del 2015 en què Simón ja convertia el cinema en l’espai de reconnexió amb la memòria de la Neus Pipó, la seva mare morta quan ella tenia sis anys, a partir d’algunes de les seves cartes i de recórrer alguns dels espais que ella va transitar. “Jo tinc molt poc arxiu familiar, les fotos de ma mare, un vídeo molt curt, del meu pare a penes res… Així que, quan vaig aconseguir aquestes cartes que ella havia escrit a la seva cosina, per mi va ser com sentir-la parlar d’aquella època i entendre com vivien. Les vaig convertir en diari perquè en la ficció encaixava millor”, ens explica la directora, que ha passat molt de temps preparant aquest projecte tan personal, en una conversa a ritme de festival a la terrassa d’un dels hotels que flanquegen la Croisette. “Quan vam acabar Estiu 1993 ens vam asseure amb la meva productora, la María Zamora, i vam pensar quin seria el següent projecte, si Alcarràs o Romería. Aleshores, jo sentia que Alcarràs era un repte més gran pel tema de la coralitat. Va ser una decisió encertada, ja que la Romería que m’imaginava llavors em sembla menys interessant que la que hem acabat estrenant a Canes. Vaig començar a escriure el guió durant la pandèmia, perquè vam haver de posposar el rodatge d’Alcarràs. I quan la vaig reprendre després, acabava de tenir el meu primer fill. Em vaig preguntar si aquesta era la pel·lícula que em venia de gust de fer. Però em vaig adonar que no era només la meva història i la de la meva família, sinó que es tractava d’un tema molt generacional. I és quan vaig pensar, he de tancar aquest tema. Crec que per això també ha vingut el segon embaràs en aquest moment”, comenta una Carla embarassadíssima de vuit mesos, “per tancar-ho tot en gran”. 

Romería entronca amb la perspectiva d’autoficció encetada a Estiu 1993 i acaba configurant una mena de trilogia amb els dos films anteriors. Però la directora pren una sèrie de decisions que la distancien d’aquests títols precedents, tant pel que fa a l’estructura com, sobretot, per un segment en concret (el millor de la pel·lícula) que s’escapa del naturalisme marca de la casa. “No podia retratar la família gallega com havia plasmat les altres, això ho tenia clar. Perquè, a més, la protagonista és una observadora que hi manté una certa distància. També vam elaborar una estructura més episòdica, per anar introduint cadascun dels personatges. I, finalment, hi ha aquell moment en què la pel·lícula es trenca i sembla que en comenci una altra. Amb l’experiència dels dos films anteriors, m’he sentit més alliberada per provar coses que em venien de gust, per sortir de la meva zona de confort”.