Celia Rico — El blau i el blanc de la nostàlgia
"És una novel·la molt difícil d'adaptar, en què no hi ha diàlegs, tot és interior, i la veu narrativa és molt potent. Jo tenia clar que no volia que aquesta veu estigués a la pel·lícula i ho vaig plantejar des de la mirada. Al final el cinema és mirada”. (Cèlia Rico Clavellino)
La buena letra, tercera pel·lícula que dirigeix Celia Rico Clavellino, és diferent i és igual als seus treballs anteriors. És diferent per tres coses que fa per primera vegada: adaptar una novel·la, en aquest cas, La buena letra de Rafael Chirbes; treballar amb personatges masculins, Tomàs i Antonio; i acostar-se a un temps passat, el de la postguerra espanyola. Però malgrat aquests canvis importants, la Celia aconsegueix establir un fil que uneix els seus tres treballs d’una manera molt subtil a través d’històries petites, d’interiors, amb una dona callada com a centre. Interpretada per Loreto Mauleón en el paper de l’Ana, junt amb Roger Casamajor com en Tomás, el seu marit; Enric Auquer com l’Antonio, el seu cunyat; i Ana Rujas com la Isabel, esposa de l’Antonio, el film transcorre en un poble de l’interior de València on el silenci és dominant. En la crítica de la pel·lícula que publiquem a Filmtopia, la Marla Jacarilla dona una gran definició de La buena letra: “Un film polític, sí, però igual que les seves dues obres anteriors, amb un marcat to intimista que prioritza el retrat psicològic dels seus personatges protagonistes sobre el fresc històric”. Estrenada al Festival de Málaga, on va obtenir una Menció Especial del Jurat, La buena letra s’ha presentat aquesta setmana al BCN Film Festival on vam parlar amb Celia Rico Clavellino.
