Crítica — Almudena: Retrat d’una amiga

Fa poc més de tres anys que va morir Almudena Grandes. La seva mort, als 61 anys, va deixar orfes molts lectors i lectores de les seves novel·les, de les seves històries, del seu pensament. Però, sobretot, va deixar un buit molt gran entre els seus amics i amigues, entre qui la coneixia i qui havia compartit amb ella alegries, tristeses, rialles i paraules, moltes paraules. La seva mort la va convertir en una llegenda, si no ho era abans, fins al punt de donar el seu nom a carrers, places i jardins, diverses biblioteques de tota la geografia i una estació de tren: des del 3 de març del 2022, l’estació Puerta de Atocha, a Madrid, es diu Puerta de Atocha-Almudena Grandes. No estic gaire segura que a Almudena Grandes li hagués agradat tot aquest reconeixement, potser sí. En tot cas, serveix perquè la gent la recordi i les noves generacions es preguntin: qui era Almudena Grandes?

Això és el que vol contestar aquest documental dirigit per Azucena Rodríguez, una de les seves millors amigues, i produït per Gerardo Herrero i Mariela Besuievsky de Tornasol Films, la productora que més ha adaptat els llibres d’Almudena Grandes. Era lògic que fossin aquestes persones les que s’unissin per fer aquest retrat no sentimental, però sí molt emocional, de la que va ser la seva amiga i còmplice. I també era lògic que comptessin amb la presència i l’ajuda de Luis García Montero, el seu company durant gairebé trenta anys, així com de Mauro i Elisa, el seu fill i la seva filla.

El primer repte del documental era confirmar o desmuntar la idea preconcebuda que es té d’Almudena Grandes: una gran novel·lista, una dona compromesa i d’esquerres, columnista combativa. Va ser tot això, sens dubte, però Almudena va ser molt més. El segon repte era més complex: com endinsar-se i seleccionar dins l’immens cabdal de materials filmats que existeix sobre i amb Almudena Grandes.