Crítica — Alpha: L’estigma que no cessa

Després d’un sorprenent debut el 2016 amb Crudo, cinc anys més tard la directora francesa Julia Ducournau es va alçar amb la Palma d’Or pel seu segon llargmetratge: Titane. Aquesta vegada, i en el seu pas per l’última edició del Festival de Canes, Ducournau no ha aconseguit la mateixa unanimitat, però sí que ha despertat una interessant polèmica. Com ja va fer en els seus dos films anteriors, Ducournau aborda a Alpha les mutacions del cos, la vulnerabilitat humana i les relacions familiars. En aquest cas, en un film que, encara que continua revisitant a la seva manera el body horror, se serveix aquesta vegada d’un enfocament més melodramàtic, més al·legòric i també, per què no dir-ho, més humanístic.

Alpha és una adolescent que viu amb la seva abnegada mare, infermera en un hospital. Després d’una festa en la qual beu massa, Alpha torna a casa amb una “A” tatuada al braç. El que podria haver estat una simple –encara que perillosa– gamberrada es convertirà en una ferida que mai cicatritzarà: el punt de partida d’un fosc malson. La seva mare esclatarà en pànic en pensar en la possibilitat que l’agulla utilitzada per tatuar la seva filla estigués contaminada, els monstres familiars que es trobaven adormits despertaran (encarnats en la figura de l’oncle Amin) i la vida d’Alpha farà un tomb irreversible.

A Alpha, l’ombra de la sida és allargada i, encara que aquesta paraula no es pronuncia ni una sola vegada, les reminiscències resulten evidents. La malaltia que s’estén imparable al llarg del film convertint les persones en marbre provoca el mateix pànic, l’estigma que s’expandeix com una taca d’oli és similar, els grups de risc són els mateixos. En definitiva, les coincidències són massa perquè puguem passar-les per alt.