Crítica — Aquel verano en París: Aquesta encantadora comèdia estiuenca francesa suposa una de les revelacions de l’any

La deliciosa òpera prima com a directora de la també actriu Valentine Cadic s’empelta en el cinema estacional d’Éric Rohmer. Som davant d’una pel·lícula d’estiu, ja des del seu títol, que acompanya una protagonista en plena etapa de trànsit vital. La Blandine aterra a París des de la seva Normandia natal en plens Jocs Olímpics. La seva idea és anar a veure una de les proves de natació on competeix la seva ídola, la campiona Béryl Gastaldello. La seva ex li va aconseguir una entrada just abans que tallessin. També vol aprofitar el viatge per fer una visita a la seva germana per part de pare, a qui fa temps que no veu, i conèixer de pas la seva neboda de vuit anys. Però tan bon punt arriba a la capital francesa, les circumstàncies semblen conjurar-se en contra de la Blandine. Com si els esdeveniments exercissin una força centrífuga que l’expulsés del curs dels esdeveniments centrals i la mantingués en la perifèria de la vida. 

Aquest moure’s en la perifèria de la vida dels altres és el sentiment que amara El raig verd, el film estiuenc per excel·lència de Rohmer, en què la protagonista també entoma la perspectiva de fer vacances tota sola després de trencar amb la seva parella, i passa alguns dies en cases d’amistats on sovint és una figura acoblada. Una idea, la de la dona a la perifèria durant unes vacances d’estiu, que Joanna Hogg va recollir a la perfecció en la seva òpera prima Unrelated. Tanmateix, Valentine Cadic li dona una mica la volta a tot plegat a Aquel verano en París. La directora introdueix al seu film un to de comèdia amb encant que l’entronca amb aquesta nova generació de cineastes francesos que revisen els codis d’aquest gènere des de diferents perspectives, també la femenina. Com Justine Triet a la seva òpera prima, La bataille de Solferino (2013), Cadic integra una crisi personal d’un personatge de ficció en un context documental de realitat: en aquest cas, els Jocs Olímpics de 2024. Com Guillaume Brac o Antonin Peretjatko (La fille du 14 juillet), actualitza els codis d’una comèdia de la lleugeresa practicada per directors com el propi Rohmer o Jacques Rozier. I com Éléonore Saintagnan a Camping du lac, Cadic aposta per una protagonista que adopta un itinerari d’estiu al marge del previst.