Crítica — Aro Berria: La revolució tàntrica dels cossos

Irati Gorostidi Igarretxe va firmar amb Contadores un dels curts més comentats i elogiats del 2023. La directora basca incidia en un tema recurrent per a una nova generació de cineastes, de Jean-Gabriel Périot a Luis López Carrasco: la memòria de la lluita obrera dels setanta i el desencant que va suposar la desactivació i institucionalització d’aquestes militàncies per part de partits i sindicats. Gorostidi s’inspirava en la vida dels seus pares i recollia una vaga dels treballadors i les treballadores de la indústria del metall a Euskadi l’any 1978 per reconstruir aquest moment de la Història en què la revolució semblava possible i l’anhel de canvi amarava tant l’organització del treball i de la societat com la vida privada. 

Contadores ja es va anunciar com el primer pas cap a un llargmetratge, aquest Aro Berria (Nova era) que es va estrenar mundialment a la secció New Directors del Festival de Sant Sebastià 2025. El primer segment del film recupera i expandeix en bona part el plantejament del curt, i reconstrueix la quotidianitat d’un grup de joves que s’implica a fons en la preparació d’una vaga. Ja des dels crèdits, que es configuren com un cal·ligrama animat, la pel·lícula cobra una dimensió propera al musical. Gorostidi subratlla la dimensió performàtica d’aquestes militàncies i atorga una cadència musical  i coreogràfica a les rutines col·lectives dels personatges, de manera que el ritme de les màquines a la fàbrica sintonitza amb la de la màquina d’escriure amb què es preparen les convocatòries de vaga; i la feina a la indústria troba el seu paral·lel en el treball manual que suposa organitzar qualsevol tipus de manifestació política. Rodada en 16mm, el cromatisme del film i la seva temàtica recorda inevitablement títols com La Chinoise (Jean-Luc Godard, 1967), tot i que la pulsió performàtica i rítmica també l’apropa a pel·lícules més recents que han demostrat que els musicals obrers eren possibles, com Dancer in the Dark (Lars von Trier, 2000) i La fábrica de nada (Pedro Pinho, 2017).

Però, lluny de desplegar-se com aquest quasi musical proletari o com una recreació més expandida dels assoliments i els desencants de la lluita obrera dels setanta, Aro Berria du a terme un gir inesperat allà on s’acabava el curt, quan els i les protagonistes s’adonen que la militància dins del món laboral ha tocat sostre. Ja en la primera part, els personatges  introdueixen l’educació sexual com una de les seves inquietuds compartides. En aquell moment, la Revolució havia de capgirar-ho tot, també les relacions sexuals i el vincle amb el propi cos, tan marcats per la repressió social i religiosa, especialment dura a l’Espanya nacional-catòlica. Després del fracàs de la revolta social, els i les protagonistes s’enfoquen en la revolució sexual i interior. I s’integren en una comuna centrada en la meditació i el sexe tàntric perduda en un racó d’Euskal Herria.