Crítica — Caja de resistencia: Retrat d’un cineasta a qui no van permetre filmar

L’any 2021, Concha Barquero i Alejandro Alvarado van estrenar Descartes, un curtmetratge documental que posava el focus en un dels cineastes maleïts del panorama espanyol: l’andalús Fernando Ruiz Vergara. Ruiz Vergara va dirigir el 1980 Rocío, primera pel·lícula segrestada judicialment a Espanya durant la democràcia. El documental censurat retrata la Romeria de El Rocío, però també aborda la repressió franquista i els assassinats d’Almonte arran del cop militar de 1936, posant nom i cognoms als autors de la massacre. El 1984, el Tribunal Suprem va sancionar el director i va prohibir la difusió pública del film, truncant així la seva carrera. Després d’aquest succés, Ruiz Vergara es va autoexiliar i no va tornar a dirigir més pel·lícules, però això no vol dir que no ho intentés.

Tres anys després de Descartes, Concha Barquero i Alejandro Alvarado continuen la seva recerca sobre el llegat de Ruiz Vergara amb Caja de Resistencia, un film que reflexiona, a partir d’esbossos, apunts, documents diversos i imatges d’arxiu, sobre allò que hauria pogut ser tota l’obra que el cineasta no va arribar a filmar. La vida de Ruiz Vergara, sens dubte, dona per a una pel·lícula i per a molt més. Als anys setanta va marxar a Portugal i va viure de primera mà les lluites i reivindicacions de l’esquerra durant la Revolució dels Clavells. Allí va formar part del CIC (Centre de Intervenção Cultural) i va documentar la campanya política d’Otelo Nuno Romão Saraiva de Carvalho, candidat a la presidència i fundador del partit socialista Força de Unidade Popular. Però l’activisme i les inquietuds de Ruiz Vergara li impedien centrar-se en una sola activitat. Després de la mort de Franco va tornar a Espanya, tot i que al llarg de la seva vida va viatjar constantment i va participar en diversos col·lectius activistes que utilitzaven el cinema com a eina de transformació social. Amb l’Equip de Cinema Andalús va intentar rodar el curtmetratge Guadalquivir, i també va impulsar un projecte expositiu i de recuperació de la memòria històrica per retre homenatge a les víctimes de la Guerra. Ruiz Vergara va morir el 2011 a Escalos de Baixo (Portugal), als 68 anys, però Concha Barquero i Alejandro Alvarado el van poder conèixer i entrevistar un any abans de la seva defunció. En aquella entrevista, que forma part del film, descobrim que Fernando, més que un cineasta –que també ho era–, va ser un activista per la democràcia: algú que va lluitar per visibilitzar les injustícies i que va reivindicar els drets de minories desfavorides allà on fos, tant al Portugal de la dictadura de Salazar o a l’Espanya de la Transició.