Crítica — Diamante en bruto: Vull ser la Kim Kardashian francesa

Més d’un any després de la seva estrena al Festival de Canes, i en plenes rebaixes d’estiu (les distribuïdores de vegades també esperen que alguns films baixin la tarifa d’entrada per poder adquirir-los a preus assequibles), ens arriba Diamante en bruto, una de les quatre pel·lícules firmades per una dona que van competir per la Palma d’Or en l’edició 2024 del certamen francès, i la que va passar més desapercebuda al cantó de La sustancia de Coralie Fargeat, Bird d’Andrea Arnold i La llum que imaginem de Payal Kapadia, tot i que es tractava de l’única òpera prima de la selecció. 

El debut en el llargmetratge de la francesa Agathe Riedinger expandeix el seu curt J’attends Jupiter (2017), al voltant d’una jove de classe obrera que veu en la participació en un programa de telerrealitat l’únic camí a l’ascensió i el reconeixement social que tant anhela. El film també recull una inquietud que la directora plasmava a un altre curt, Ève (2019), l’obsessió contemporània de les dones, grans o joves, per la bellesa i la imatge. Aquí és la Liane, una noia de 19 anys que viu als suburbis de la vila provençal de Frejús, i que té una cura obsessiva de la seva aparença. En aquest aspecte, Diamante en bruto recull, com pocs films han fet fins ara, una característica clau de la cultura juvenil femenina del segle XXI: el paper que hi juga la construcció de la pròpia imatge, mediatitzada per les xarxes socials. I el que això implica: des de l’expertesa en tot el que té a veure amb els productes cosmètics fins als processos per tenir cura del cos i el rostre, per sotmetre’ls, si es considera, a les modificacions necessàries perquè encaixin en els cànons establerts. Per a la Liane, les xarxes suposen un accés a una idea d’èxit que les institucions tradicionals no li ofereixen. Els seus posts acaparen milers de likes i li acaben suposant una invitació perquè participi a un programa de telerrealitat d’àmplia audiència.