Crítica — Dying for sex: Sexe, orgasmes i metàstasi

És difícil que enguany s’estreni una sèrie més descarada, desprejuiciada i provocadora que Dying For Sex. El seu punt de partida podria definir-se com extremadament creatiu, si no fos perquè està basat en un fet real: quan Molly Kochan és diagnosticada amb càncer de mama en estadi IV, decideix abandonar el seu infeliç matrimoni i embarcar-se en una odissea d’exploració sexual amb el suport incondicional de la seva millor amiga, Nikki, durant el poc temps que li queda de vida. Les creadores d’aquesta sorprenent minisèrie, Elizabeth Meriwether (New Girl, The Dropout) i Kim Rosenstock (Solo asesinatos en el edificio, GLOW) s’han basat, molt lliurement, en el pòdcast homònim que protagonitzaven les autèntiques Molly, que va morir de càncer de pit als 45 anys, i Nikki. Ambdues parlaven, amb molt de sentit de l’humor, de com la primera combinava les seves atrevides aventures sexuals amb el complicat tractament que seguia per aplacar els efectes de la malaltia. Dying For Sex es basa, doncs, en una aparent contradicció: el seu personatge central, Molly, és una dona que, en el camí cap a la seva pròpia desaparició, desenvolupa un extraordinari i insaciable apetit per la vida. La sèrie està a l’altura del desig d’exploració sexual de la protagonista i del seu estat d’excitació perpètua: és improbable que tornem a veure (almenys en breu) en la ficció serial nord-americana un catàleg tan ampli i heterodox de filies i pràctiques sexuals, abordades no des d’una mirada escandalitzada, sinó empàtica i lliure de prejudicis. En Dying For Sex se’ns revelen les bondats d’algunes pràctiques BDSM i de submissió i domini sexual, i se’ns mostra l’ús de joguines eròtiques com dildos, vibradors, gàbies de penis o plugs anals. Perquè quedi absolutament clar, si és que encara hi havia algun dubte, aquesta és una sèrie que inclou una escena gràfica de pluja daurada en la qual la protagonista orina dempeus sobre un home vestit de gos.