Crítica — El final d’El conte de la serventa: Un elogi a la resistència
A l’inici del penúltim episodi d’'El conte de la serventa' sona “Look what you made me do”, de Taylor Swift, mentre un grup de criades liderades per June Osborne (Elisabeth Moss) es dirigeixen, per fi, a rebentar d’una vegada per totes Gilead, la dictadura que les ha violat i torturat repetidament durant anys. L’elecció de la cançó i la realització de l’escena –a càmera lenta– poden semblar una fotesa, però simbolitzen un dels mals que ha arrossegat la sèrie després de la seva primera temporada: convertida en un referent del feminisme pop, sovint s’ha quedat encallada en una espectacularitat que ha anat en detriment de la narració.
The handmaid’s tale
Any 2017 - 2025
País Estats Units
Direcció
Diversos
(Mike Barber
Elisabeth Moss)
Guió Bruce Miller
Producció
MGM Television
Daniel Wilson Productions, Inc.
The Littlefield Company
White Oak Pictures
Toluca Pictures (Per a Hulu)
Repartiment
Elisabeth Moss
Yvonne Strahovski
Joseph Fiennes
Ann Dowd
Max Minghella
Bradley Whitford
Fotografia Colin Watkinson
Muntatge
Wendy Hallam Martin
Chris Donaldson
Música Adam Taylor
Distribució HBO Max
Durada Entre 45 i 60 minuts
Data d’estrena 26 d’abril de 2017
Sinopsi
En un futur distòpic, en la dictadura teocràtica de Gilead, les dones fèrtils són obligades a viure com a esclaves sexuals i engendrar els fills dels seus amos.
The handmaid’s tale
Any 2017 - 2025
País Estats Units
Direcció
Diversos
(Mike Barber
Elisabeth Moss)
Guió Bruce Miller
Producció
MGM Television
Daniel Wilson Productions, Inc.
The Littlefield Company
White Oak Pictures
Toluca Pictures (Per a Hulu)
Repartiment
Elisabeth Moss
Yvonne Strahovski
Joseph Fiennes
Ann Dowd
Max Minghella
Bradley Whitford
Fotografia Colin Watkinson
Muntatge
Wendy Hallam Martin
Chris Donaldson
Música Adam Taylor
Distribució HBO Max
Durada Entre 45 i 60 minuts
Data d’estrena 26 d’abril de 2017
Sinopsi
En un futur distòpic, en la dictadura teocràtica de Gilead, les dones fèrtils són obligades a viure com a esclaves sexuals i engendrar els fills dels seus amos.
La primera temporada d’El conte de la serventa, estrenada el 2017, va ser un autèntic èxit. En un moment en què l’auge de l’extrema dreta i de la retallada de drets de les dones començaven a ensenyar la pota, la sèrie adaptava una novel·la de 1985 de Margaret Atwood que servia com a avís per a navegants i navegantes d’allò que estava a punt d’arribar. Els moviments feministes dels Estats Units i d’altres països, com l’Argentina i Irlanda, van agafar la ficció com a referència i van adoptar el vestuari de les criades –la túnica vermella i la còfia blanca– per a les protestes a favor dels drets de les dones, com ara el dret a l’avortament. L’impacte social de la primera i la segona temporada d’El conte de la serventa és inqüestionable, malgrat que els perills dels quals avisava són avui més presents que mai. Per tant, podríem argumentar que no ha acabat de fer forat socialment més enllà del públic de la sèrie i d’aquelles persones que ja militaven en la causa.
El fenomen que es va generar a partir de la seva estrena va fer que la sèrie, a partir d’un moment, perdés el nord. Com si el que explicava no fos prou contundent, els creadors van decidir tirar pel camí fàcil i jugar a una mena de pornografia del patiment, prement l’accelerador de la violència però sempre acompanyant-la d’imatges visualment bellíssimes. L’estratègia va arribar fins al paroxisme amb els constants, i sovint innecessaris, primers plans de Moss amb cara de patiment. Continuar el seu visionat era una autèntica demostració de compromís per part del públic.
