Crítica — El testamento de Ann Lee: Amanda Seyfried que estàs en el cel

Resultaria lògic entendre El testamento de Ann Lee com una mena de pel·lícula-mirall de The Brutalist, malgrat que ambdues són absolutament diferents en to, tema central i objectius. Tots dos films són obra de l’insòlit tàndem creatiu format per la cineasta d’origen noruec Mona Fastvold (la seva òpera prima va ser la molt poc vista El mundo que viene, amb Vanessa Kirby, Katherine Waterston i Casey Affleck) i Brady Corbett, que, a més de col·laborar professionalment, són parella en la vida real. Si, a The Brutalist, Fastvold apareixia com a coguionista i Corbett dirigia, a Ann Lee s’intercanvien els papers, encara que l’enorme distància que hi ha entre una pel·lícula i l’altra permet percebre, d’una manera molt contundent, el naixement (o, més aviat, la consolidació) d’una directora amb una personalitat i una veu molt pròpia. Com The Brutalist, Ann Lee proposa una relectura del mite fundacional dels EUA a través del retrat d’un personatge de mentalitat revolucionària situat, obcecadament, fora del sistema. Si en el film protagonitzat per Adrien Brody, el protagonista era un arquitecte europeu d’avantguarda, un emigrant expulsat del seu país per la persecució nazi i per la guerra, que acabava estavellant-se contra la realitat del “somni americà”, en la pel·lícula dirigida per Fastvold i liderada per una Amanda Seyfried monumental, Ann Lee és descrita com una altra mena de visionària: una líder religiosa (en un moment en què les dones no ocupaven aquests rols públics) que aconsegueix portar la seva visió utòpica de la societat i de la fe a l’altre costat de l’Atlàntic.

Les possibles similituds acaben aquí, perquè molt aviat el film de Fastvold es revela com una obra radicalment autònoma i completament original, que pren una sèrie de decisions arriscades que, encara que no sempre funcionen, converteixen la pel·lícula en un espectacle fascinant i esgotador a parts iguals. La primera d’elles, i tal vegada la més evident, és convertir el biopic d’un personatge real, Ann Lee, pionera líder religiosa i creadora de la secta Shaker al segle XVIII (el seu nom, “els que se sacsegen”, prové dels seus curiosos rituals, en els quals cantaven a l’uníson mentre es movien de manera convulsa, estenent els braços al cel, caient a terra o abraçant-se entre si, en una celebració corporal de l’èxtasi religiós), en un musical d’estil i ritme inusual. Per això compta amb dos col·laboradors d’excepció: el compositor Daniel Blumberg (guanyador de l’Oscar per The Brutalist), que es va basar en himnes reals dels Shakers, actualitzant-los en una partitura de naturalesa experimental, i la coreògrafa Celia Rowlson-Hall (que ja havia treballat amb Corbett a Vox Lux), creadora d’uns números musicals pròxims a la dansa contemporània en els quals els cossos extàtics d’aquestes persones fanàtiques creients es retorcen i es fonen entre si, creant complexes composicions geomètriques que Fastvold filma, sàviament, en bells plans generals, molts d’ells zenitals. El cor del film resideix, no obstant això, en una altra col·laboradora fonamental: una Amanda Seyfried electritzant, que canalitza la bogeria visionària del personatge central, que es considerava una reencarnació de Jesucrist, a través d’una gestualitat corporal desbordant constituïda per espasmes, tremolors i sacsejades, sense abandonar mai la profunditat emocional, visible, per posar només un exemple, en un moment musical de dolorosa solitud a l’interior d’una cel·la. Amb la seva agosarada interpretació, que ha passat massa desapercebuda (no està nominada als Oscars, encara que sí que ho va estar en els Globus d’Or), Seyfried desplega una perícia tècnica (canta, balla i passa per tots els estats d’ànim possibles) que no dona com a resultat una performance mesurada o controlada, sinó tot el contrari: la seva febril encarnació d’Ann Lee sembla, realment, més el resultat d’una possessió espiritual (els seus grans ulls, sempre oberts, faciliten aquesta idea) que d’un treball de preparació interpretativa o d’uns assajos convencionals.