Crítica — Fuck the Polis: Un refugi a Grècia

L’any 2007, l’Irma rep un diagnòstic mèdic demolidor. La imminència de la mort la porta a voler visitar Grècia per complir un somni del passat. Disset anys més tard, i després d’haver superat ja l’amenaçadora malaltia, Irma torna a Grècia una vegada més, aquesta vegada acompanyada d’altres quatre persones: Bingham Bryant, Mauro Soares, Joao Sarantopoulos i Maria Novo. Recorren les illes de Syros, Mykonos i Delos, sense una planificació prèvia ni un objectiu concret, tan sols la idea de fer una pel·lícula que posi en relació els dos viatges: el de 2007 i el de 2024. Irma captura algunes imatges i observa amb atenció les persones turistes. Diríem que no és una d’aquestes persones, perquè no es comporta de la mateixa manera. Observa les coses amb deteniment, no té la urgència de qui vol fotografiar-ho tot. Sap, sens dubte, que es troba en el suposat bressol de la civilització occidental, però no se sent intimidada, més aviat al contrari. La música i la poesia s’integren en el seu viatge i en la seva vida de la mateixa manera que s’integren en la seva pel·lícula. Tal vegada perquè el viatge, la vida i la pel·lícula són, en el fons, una mateixa cosa. Què distingeix una persona viatgera d’una persona turista? Em pregunto, observant les imatges filmades per Irma.

Irma és, en realitat, Rita Azevedo, la directora del film, tot i que alhora no ho és. El film Fuck the Polis podria potser definir-se com un documental, encara que també podria ser una mena de videodiari poètic, una obra d’esperit lliure i difícil d’etiquetar que s’escapoleix amb elegància de les pressions sovint exercides pel cinema més narratiu i canònic. Un llibre de passatges particular, més minimalista que ambiciós, més subjectiu que monumental.