Crítica — Jone, a veces: Miro al meu voltant i em sento viva
L’òpera prima de la cineasta Sara Fantova s’endinsa en les celebracions de l’'Aste Nagusia', la Setmana Gran de Bilbao, per filmar el creixement vital de la Jone. Guardonada amb el Premi Dama Agustí Villaronga a la millor pel·lícula nacional en la quinzena edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, aquest coming of age recull el conflicte de la jove amb el seu rol de cuidadora davant la malaltia degenerativa del seu pare, alhora que transita uns dies de celebració, vincles fugaços i la posada en valor de l’amistat.
Elena del Olmo
11 de setembre 2025

Jone, a veces (Jone, batzuetan)
Any 2025
País Espanya
Direcció Sara Fantova
Guió
Sara Fantova
Nuria Martín Esteban
Núria Dunjó
Producció
Escac Studio
Escándalo Films
Amania Films
ECPV
Repartiment
Olaia Aguayo
Josean Bengoetxea
Ainhoa Artetxe
Fotografia Andreu Ortoll
Muntatge Oriol Milán
So Oriol Donat
Distribució Atera Films
Durada 80 min
Data d’estrena 12 de setembre de 2025
Gènere Drama
Sinopsi
Durant les festivitats de la Setmana Gran de Bilbao, la Jone afronta les conseqüències de la malaltia degenerativa del seu pare i la cura de la llar, mentre surt amb el seu grup d’amigues, s’enamora fugaçment i travessa una varietat aclaparadora d’emocions.
Jone, a veces (Jone, batzuetan)
Any 2025
País Espanya
Direcció Sara Fantova
Guió
Sara Fantova
Nuria Martín Esteban
Núria Dunjó
Producció
Escac Studio
Escándalo Films
Amania Films
ECPV
Repartiment
Olaia Aguayo
Josean Bengoetxea
Ainhoa Artetxe
Fotografia Andreu Ortoll
Muntatge Oriol Milán
So Oriol Donat
Distribució Atera Films
Durada 80 min
Data d’estrena 12 de setembre de 2025
Gènere Drama
Sinopsi
Durant les festivitats de la Setmana Gran de Bilbao, la Jone afronta les conseqüències de la malaltia degenerativa del seu pare i la cura de la llar, mentre surt amb el seu grup d’amigues, s’enamora fugaçment i travessa una varietat aclaparadora d’emocions.
La pel·lícula ens dona la benvinguda amb gravacions casolanes de la infància d’Olaia Aguayo, l’actriu debutant que dona vida a la Jone. El material d’arxiu —Aguayo fent una torre amb blocs de colors, celebrant el seu cinquè aniversari o passejant a les espatlles del seu aita— són espurnes de veritat que Fantova insufla al metratge. És un projecte sostingut, des del seu germen, en allò col·lectiu: des del caràcter voluntari de l’organització de l’Aste Nagusia fins a la tasca de càsting recolzada en àmplies xarxes d’amistat, el treball amb actrius no professionals i el conflicte narratiu amb la subversió de les cures i les responsabilitats dins del nucli familiar. Els torns de la Jone durant les jaias són un salconduit fora de l’espai domèstic, on els torns com a filla i cuidadora d’un pare malalt de Parkinson no són mai rotatius.
Sara Fantova, a través de la lent d’Andreu Ortoll i després d’un guió escrit conjuntament amb Nuria Martín Esteban i Núria Dunjó, reflecteix la presa de consciència de la Jone sobre el seu paper familiar, el seu desig i la seva capacitat d’adaptació a dinàmiques que, en contrast amb la celebració de les festes, evoquen la futilitat, la decadència i el fulgor que coexisteixen en la seva vida. A través de la ficció, la cineasta concedeix dos moments de pausa a la protagonista, en els quals el temps, els vianants i el murmuri de les festivitats es congelen. Primer, abans de travessar un dels ponts que condueixen al centre de Bilbao, la figura d’esquena del seu pare camina a poc a poc, vestit amb la roba esportiva que lluïa en la seva joventut, en un instant de silenciosa introspecció. Cap al final de la cinta, la Jone puja pels costeruts carrers bilbaïns perseguint una figura fantasmal d’una vida passada, mentre la veu en off de Josean Bengoetxea, intèrpret del seu pare, llegeix una carta titulada «Ha nascut Jone». Una inquietant presa de consciència sobre la identitat prèvia d’un pare: el fantasma d’una persona que, després del teu naixement, ja no existeix.