Crítica — Jugar con fuego: El fracàs d’un pare
Millor pel·lícula a l'última edició del BCN Film Festival i Copa Volpi al millor actor a la Mostra de Venècia per a Vincent Lindon, ‘Jugar con fuego’, de les germanes Coulin, s'acosta a un tema de rabiosa actualitat: la fascinació de la joventut pels moviments d'extrema dreta.
Nuria Vidal
9 d'octubre 2025

Jugar con fuego (Jouer avec le feu)
Any 2024
País
França
Bèlgica
Direcció
Delphine Coulin
Muriel Coulin
Guió
Delphine Coulin
Muriel Coulin
Novel·la de Laurent Pettimangin
Producció
Felicita Films
Curiosa Films
Canal+
France 3 Cinéma
UMédia
France TV
Repartiment
Vincent Lindon
Benjamin Voisin
Stefan Crepon
Fotografia Frédéric Noirhomme
Música Pawel Mykietyn
Muntatge
Béatrice Herminie
Pierre Deschamps
Distribució Flamingo Films
Durada 119 minuts
Gènere Drama familiar
Data d'estrena 10 d'octubre del 2025
Sinopsi
Pierre, ferroviari i exsindicalista, cria en solitari els seus dos fills després de la mort de la seva dona. Louis, el menor, avança amb èxit en els seus estudis i a la vida. Fus, el més gran, es desvia del camí. Fascinat per la violència i les relacions de poder, s'acosta a grups d'extrema dreta, en total contradicció amb els valors del seu pare. Sense saber què fer, el Pierre veu com aquestes amistats van prenent control sobre el seu fill.
Jugar con fuego (Jouer avec le feu)
Any 2024
País
França
Bèlgica
Direcció
Delphine Coulin
Muriel Coulin
Guió
Delphine Coulin
Muriel Coulin
Novel·la de Laurent Pettimangin
Producció
Felicita Films
Curiosa Films
Canal+
France 3 Cinéma
UMédia
France TV
Repartiment
Vincent Lindon
Benjamin Voisin
Stefan Crepon
Fotografia Frédéric Noirhomme
Música Pawel Mykietyn
Muntatge
Béatrice Herminie
Pierre Deschamps
Distribució Flamingo Films
Durada 119 minuts
Gènere Drama familiar
Data d'estrena 10 d'octubre del 2025
Sinopsi
Pierre, ferroviari i exsindicalista, cria en solitari els seus dos fills després de la mort de la seva dona. Louis, el menor, avança amb èxit en els seus estudis i a la vida. Fus, el més gran, es desvia del camí. Fascinat per la violència i les relacions de poder, s'acosta a grups d'extrema dreta, en total contradicció amb els valors del seu pare. Sense saber què fer, el Pierre veu com aquestes amistats van prenent control sobre el seu fill.
No deixa de ser curiós que el tema d’aquesta pel·lícula coincideixi en certa manera amb el de Los Domingos, d’Alauda Ruiz de Azúa. Si en el film de la directora basca el dilema és com acceptar que una noia de disset anys es vulgui fer monja de clausura, en el de les germanes franceses el drama apareix quan un fill se sent fascinat per les idees de l’extrema dreta. No hi ha més similituds que la incertesa, la impotència i la incapacitat de canviar les decisions.
Laurent Pettimangin és un autor literari atípic. Va néixer el 1965 i ha estat, i és, directiu d’Air France. Quan tenia 55 anys va publicar la seva primera novel·la, Lo que falta de noche, un relat que ell nega que sigui autobiogràfic. El text va cridar l’atenció de les germanes Delphine i Muriel Coulin, que van decidir adaptar-lo al cinema.
Tot i que treballen juntes des del 1997, la primera pel·lícula de Delphine i Muriel Coulin és del 2011. 17 filles és una història basada en fets reals que explica com disset noies decideixen quedar-se embarassades alhora. El seu treball següent, La escala (2016), també explicava una història de dones, en aquest cas, dos militars que tornen de l’Afganistan i passen tres dies en un hotel per intentar oblidar tota la violència soferta. La vida de Charlotte Salomon (2023) és el retrat d’una pintora jueva entre 1940 i 1942.
Si m’he aturat a recordar els seus treballs anteriors és perquè sorprèn que les directores, que sempre havien tractat temes de dones, es fixessin precisament en aquesta història d’homes: un pare i dos fills, on la mare ha mort i les dones tenen rellevància. Alguna cosa hi havia en aquesta novel·la que les tocava molt de prop. Delphine explicava en una entrevista com van arribar a escollir aquest llibre: “Un dia vaig dir a la meva germana: ‘Si fiques la pota, et perdonaré; no importa el que hagis fet, seguiràs sent la meva germana’. No obstant, per a Muriel depenia del que jo hagués fet, així que no era amor incondicional. Era una discussió recurrent entre nosaltres i, quan vam descobrir el llibre, ens vam adonar que explorava aquest mateix tema: un pare s’enfronta al que considera una traïció del seu fill i es pregunta si mai serà capaç de perdonar-lo”.