Crítica — La buena letra: La ferida que no cicatritza

Després de l’enlluernadora òpera prima Viaje al cuarto de una madre i d’un més que notable segon film –Los pequeños amores–, Celia Rico torna a la direcció amb La buena letra, una història de més envergadura i pressupost, adaptació d’una novel·la de Rafael Chirbes ambientada a l’Espanya de la postguerra que ha rebut una menció especial del jurat al Festival de Màlaga. Un film polític, sí, però, com les seves dues obres anteriors, amb un marcat to intimista que prioritza el retrat psicològic dels seus personatges protagonistes per damunt del fresc històric.

Hi ha dos conceptes que sobrevolen el film de Rico al llarg de tot el seu metratge. El primer és el del silenci, encarnat en el personatge d’Ana, una dona abnegada que cuina, cus, renta i veu passar els dies realitzant de manera incansable –però també cansada– les tasques de la seva precària i empobrida llar. Ana, aquesta dona silenciosa que mai no protesta, que no ha tingut més remei que resignar-se al destí que li ha tocat en sort (o més aviat, en desgràcia). Aquesta dona que, alhora, representa tota una generació de dones que van veure com la dictadura guanyava la partida i imposava un model de dona submisa, servicial i dedicada únicament a les tasques que transcorren completament en el context domèstic.

El segon concepte és el del sacrifici. El sacrifici que fa Ana i que no sabem si realment val la pena. El sacrifici que van fer totes aquelles persones que van perdre la guerra –tant les que van guardar silenci com les que es van atrevir a parlar– i que té els seus orígens en l’educació catòlica que, durant anys, els va ser inculcada.