Crítica — La furia: Immensa Ángela Cervantes

Gemma Blasco és una jove directora catalana sorgida d’una altra de les escoles de cinema més importants de Barcelona, ​​Bande à Part. Amb 25 anys, va sorprendre amb el seu primer llargmetratge, El zoo, un experiment que imbrica cinema i teatre. Blasco ha trigat a dirigir el seu segon treball, però el temps invertit ha valgut la pena perquè La furia és un film d’una maduresa i una potència que potser no hauria tingut si l’hagués fet abans.

La fúria és la que sent l’Alex, una jove actriu que una nit boja de Cap d’Any pateix una violació humiliant. Els primers deu minuts de la pel·lícula són esplèndids i inesperats, amb imatges que normalment no es veuen en un cinema tan pudorós amb les funcions naturals del cos filmades per Gemma Blasco, amb la complicitat de la directora de fotografia, Neus Ollé, i sobretot l’entrega absoluta d’Ángela Cervantes, amb una gran sinceritat.

Però és a la filmació de la violació on Gemma Blasco demostra la seva capacitat de risc: una pantalla en negre sobre la qual sentim tot el que està passant. La capacitat d’evocar l’horror d’aquest acte vil i covard a través del so el fa encara més dolorós que si el veiéssim. Una violació representada visualment es pot relativitzar: sabem que és cinema. Però una violació que només se sent fereix mér profundament perquè obliga a imaginar-la.

A partir d’aquesta nit terrible, l’Alex entra en un cercle d’aïllament, de depressió, de culpa, de vergonya, de por. La història transcorre durant un any, d’una festa de Cap d’Any a una altra festa de Cap d’Any, amb petites incursions en el passat recent que la directora fa visibles només a través del pentinat de l’Alex. I també de la seva expressió: alegre i confiada en aquests petits records, ombrívola i adusta en aquell any de calvari.