Crítica — La hermanastra fea: La bellesa erosiona la corporeïtat

Una de les primeres seqüències defineix la postura de l’Elvira, la germanastra que dona títol a l’òpera prima de Blichfeldt; l’Alma, la seva germana petita, i la Rebekka, la mare d’ambdues, davant les directrius socials vigents. En pujar al carruatge de cavalls, la mare agafa la mà del conductor amb un somriure coquet i complagut; l’Alma el mira als ulls, irritada, mentre puja sense ajuda; i l’Elvira li fa una reverència exagerada abans d’agafar-li la mà, desitjosa d’encaixar en els estàndards de comportament femení. Des d’aquests primers instants, la presentació dels personatges diferencia les experiències vitals de les dones que vinculen la seva vida amb el desig masculí i les que desvinculen la presència masculina de qualsevol àmbit de la seva realitat.

El poemari del Príncep Julian, que l’Elvira sosté entre les mans, és un talismà que materialitza les fantasies que impregnen la pantalla i els pensaments de la jove. L’Elvira es desperta d’uns somnis tenyits de rosa saturat, en què el príncep travessa la costella de la jove amb una fletxa accidental. La literatura condiciona i construeix el desig afectiu i sexual mentre el poemari roman al seu costat durant la major part del metratge: un objecte ritual que vertebra una mitologia masculina novel·lesca al voltant de la figura del príncep.

La Rebekka i les seves dues filles es presenten davant l’Otto, el futur marit de la mare, i l’Agnes, la seva filla rossa, alta i esvelta, en contrast amb els rínxols foscos, els malucs amples i l’ortodòncia de l’Elvira. El conte de fades s’esberla amb la mort de l’home durant el sopar de noces i el descobriment posterior del nul capital que ell i la seva filla posseeixen. Un matrimoni de conveniència per ambdues parts resulta en una posada en escena lúgubre al castell, amb imatges de l’Agnes vetllant el cos del seu pare, envoltat de flors marcides, i uns títols introductoris que, amb un travelling sobre la taula encara parada, estableixen un diàleg entre el banquet podrit, les mosques i cucs que ronden els aliments, les possessions materials de l’Agnes i l’Elvira, i la mort de l’home.

El primer pla detall sobre el cos de l’Elvira arriba després d’una conversa amb la seva mare, estesa a terra a la vetlla, embolcallada en un vestit negre, després d’expressar el seu desànim davant l’esperança que la seva filla arribi a casar-se. L’Elvira s’examina davant el mirall i la càmera s’acosta al seu nas mentre els seus dits buiden un granet blanquinós i abundant. La noció del propi cos com a agent enemic que cal prémer, tallar i buidar es transmet a través de la proximitat, amb plans detall i un muntatge sensorial visual i sonor que permet identificar la mal·leabilitat de la nostra pròpia carn.