Crítica — La niña de la cabra: La por a l’home ha inventat els contes

L’amistat creixent amb Serezade, la nena gitana que balla a la plaça, la repetició d’oracions mentre el catequista li dona un clatellot  i un tall de serrell autoritzat per una mare que crida: “La nena s’està torçant”, condueixen Elena a l’estret espai del confessionari. Un pla contraplà, travessat per la reixeta que gairebé no permet veure l’espai del cubicle oposat, mostra la mirada d’Elena i la figura de perfil del rector, enfrontades, mentre aquest xiuxiueja: “Quins pecats has comès?”, una qüestió acusatòria cap a la nena, que menteix davant la demanda de l’home, un acte que li permet deslligar-se de l’obediència cristiana violenta impregnada en cada lliçó des de la infància.

La madrilenya Ana Asensio, després de dues dècades com a directora, actriu i guionista en territori nord-americà, torna a la terra natal impulsada per l’escriptura de La niña de la cabra, una pel·lícula arrelada en els records de la cineasta. Des d’un punt de vista infantil absolut, Elena és el vehicle per retornar a l’experiència de la primera comunió: els picors del vestit blanc i sedós, la curiositat pel sabor de l’hòstia i l’alcohol de la sang de Crist, les estrebades de cabell d’una mare que trena uns cabells salvatges i l’emoció pels regals que acompanyen la celebració. D’aquesta manera, s’articula un relat profundament sensorial que apel·la als sentits per evocar i reconstruir les sensacions d’una nena travessada per l’ansietat que gravita cap al pecat de la desobediència, o de l’autonomia moral i corporal.