Crítica — La torre de hielo: Imagina un nou conte

Com els contes de fades, que comencen amb un “Hi havia una vegada”, l’última pel·lícula de Lucile Hadžihalilović —La torre de hielo, guardonada amb el premi Zabaltegi-Tabakalera a la darrera edició del Festival de Sant Sebastià— se situa en un període temporal anacrònic, el d’uns anys setanta força imaginatius, i en un món físic mutable que ancoren la pel·lícula en el territori de la fantasia. Igual que les heroïnes dels contes, la Jeanne no té mare, però, guiada per una postal, es trobarà amb la Cristina, actriu que interpreta la reina de les neus i amb qui desenvoluparà una relació ambigua, entre allò maternal i allò amorós. Referenciant literalment el conte de Hans Christian Andersen i partint, en l’àmbit estilístic, de la influència de les adaptacions txeques dels contes dels anys seixanta i setanta, Hadžihalilović estableix també vincles amb una tradició postmoderna del conte de fades que remet als mons cruels i plaents imaginats per Angela Carter, i en què la relació entre les dones protagonistes evoca les genealogies feministes i lèsbiques que Emma Donoghue reimaginava a Kissing the Witch (1997). D’aquesta manera, Hadžihalilović, com feren aquestes autores, entre d’altres, ofereix agència als seus personatges, encara que decideixin emprar-la per violentar o per fugir. El seu únic objectiu és la llibertat, tot i que potser el seu final no sigui feliç.

L’inici del relat, com la narració omnipresent dels contes, està dominat per una veu en off. És una veu femenina, abjecta i desmaterialitzada, sense ancoratge en el món “real” de la pel·lícula. Així, el film construeix sobre si mateix diversos nivells de relat: el conte, la “realitat” i la pel·lícula que roden els personatges. Durant una primera part, són aquesta veu narradora, una postal o les granadures que la Jeanne ha d’anar recollint els que guien i dominen els seus moviments, com si es tractés de molles de pa. Quan la Jeanne adopta el nom de Bianca, comença un nou conte. Bianca és també el nom d’una de les protagonistes d’Innocence (Lucile Hadžihalilović, 2004), una pel·lícula el món de la qual és igualment femení, fantàstic i cruel. En ella, la Bianca és una jove que frega l’adolescència i que, al final del film, pateix la seva primera menstruació. Aquesta Bianca, com la de La torre de hielo, abandona la seguretat de l’escola per enfrontar-se a un món en què ha d’explorar els seus desigs. Com als contes de fades, en què les princeses assoleixen la maduresa a través de l’heterosexualitat del matrimoni, les Biancas de Lucile Hadžihalilović esdevenen també “dones”, però aquesta vegada pels seus propis mitjans.

A La torre de hielo s’hi plantegen constants jocs de miralls: primer, Bianca/Jeanne i Cristina/la reina de les neus —encarnada per una Marion Cotillard que interpreta el personatge des de l’estatisme i el control, en un paper similar al que ja feia a Innocence com a professora de les nenes—. Però també existeix una relació especular entre la Cristina i la Bianca, una reinterpretació tant d’Eva al desnudo (Joseph L. Mankiewicz, 1950) com de Blancaneu —Bianca remet directament a aquest conte—, en què la bruixa se sent amenaçada per la bellesa i la bondat de la princesa. Finalment, el mirall funciona com a portal entre realitat i fantasia, confonent tant els personatges com el públic.