Crítica — Les 5 millors sèries fetes per dones que no et pots perdre aquest estiu

1- Sense mesura (Netflix)

Ha costat que Lena Dunham estrenés una nova obra a la petita pantalla, després de la poc exitosa Camping (2018), que va seguir el fenomen de Girls. Sense mesura és una minisèrie produïda per Netflix que Dunham ha cocreat juntament amb Luis Felber, la seva parella sentimental. Consta de 10 episodis, la majoria dels quals dirigeix i escriu en solitari. A la manera de Girls, aquí també parteix d’un escenari inspirat en la seva pròpia vida i en com va conèixer en Luis. La protagonista, Jessica (Megan Stalter, la Kayla de Hacks), és una productora en la trentena que entra en crisi quan el seu ex (Michael Zegen) s’aparella amb una noia d’aparença perfecta (Emily Ratajkowski). S’obsessiona tant amb la situació i amb la nova xicota, que li dedica vídeos que no arriba a penjar, i fins i tot arriba a colar-se a casa seva. Com a Girls, a Dunham no li fa por introduir la protagonista des d’un escenari poc afavoridor. Un cop més, ens trobem amb un personatge que, com anuncia el títol, resulta un pèl excessiva en les seves reaccions i emocions. Per fugir d’aquesta situació, la Jessica decideix aprofitar una oportunitat de la feina i se’n va a treballar a Londres. Allà espera viure el somni britànic: trobar una parella ideal com si protagonitzés una novel·la de Jane Austen o una comèdia romàntica de Working Title, els responsables de Love Actually i Notting Hill, que també impulsen Sense mesura.

Sense mesura combina la comèdia del desajust al voltant d’una nord-americana en el seu transplantament a Londres que s’adona que el seu entorn s’apropa més a una pel·lícula de Ken Loach que a una temporada d’Els Bridgerton, amb el retrat d’una generació concreta (la colla de la feina reflecteix els tics d’unes persones joves no tant joves que es mouen en l’entorn modern de la producció audiovisual) i el seguiment de la nova relació de la Jessica amb en Felix (Will Sharpe). Si Girls recollia l’efervescència vital i sense rumb d’una colla de noies joves al Nova York de la segona dècada del segle XXI, en aquella edat que encara no tens por a cagar-la una vegada rere l’altra, Sense mesura planteja les dificultats per entaular relacions als treinta-i-escatx quan arrossegues un historial de fracassos, inseguretats i mancances afectives mal canalitzades. La sèrie presenta grans moments d’humor (l’episodi que capgira els codis de les comèdies nupcials estil Quatre noces i un funeral, els diàlegs enrevessats marca de la casa…), però el tàndem Dunham i Felber té clar que es troben en un estadi de la vida en què allò que els interessa és la possibilitat de (re)trobar i compartir moments de tendresa únics. Són especialment càlides les escenes en què la parella protagonista de sobte sembla arribar a aquella connexió sense paraules no sempre fàcil d’assolir, com en el final del segon episodi, en l’escena al llit amb la cançó de Cate Le Bon. 

Llegeix la crítica sencera de Sense Mesura.