Crítica — Lo que queda de ti: Tornar a les arrels

Un dels valors indiscutibles de Lo que queda de ti, debut en el llargmetratge de Gala Gracia, és la mirada atenta i empàtica que desplega sobre l’entorn rural que descriu. Filmada íntegrament en una remota zona del Pirineu d’Osca, la pel·lícula es pren el seu temps per mostrar els paisatges i la fesomia d’un espai concret, que la cineasta mostra amb una combinació de verisme i estilització poètica. En son una mostra els bells plans generals sobre els quals sonen les composicions de piano de la Sara (Laia Manzanares), la protagonista del relat. És també digne d’esment que, en el cinema espanyol, que ha tendit a mostrar reiteradament l’àmbit rural, costa trobar pel·lícules de ficció que mostrin amb tant de detall les tasques pròpies del treball ramader. En les escenes en què les dues protagonistes, la Sara i l’Elena (Ángela Cervantes), dues germanes distanciades després de la mort del seu pare, pesen ovelles, alimenten el ramat, donen el biberó a un xai o mouen els animals d’un estable a un altre, s’hi transparenta una clara voluntat documental que reposa, sobretot, en els gestos decidits de les actrius, especialment els d’una Ángela Cervantes que, en un paper marcat pel seu caràcter esquerp i per la seva parquedat de paraules, i que sembla l’antítesi de la seva intensa interpretació en La furia, demostra (per si encara no ho sabíem) que és una intèrpret tot terreny, capaç de fer absolutament qualsevol cosa.