Crítica — Los domingos: Àngels i dimonis

En la seva curta però contundent trajectòria cinematogràfica, Alauda Ruiz de Azúa sembla decidida a explorar temes complexos, difícils d’interpretar d’una manera unívoca. Després de retratar en Cinco lobitos (2022), la seva òpera prima, els clarobscurs de la maternitat i el pes asfixiant dels rols familiars adquirits (mare, filla, esposa), i d’atrevir-se a abordar, en la magnífica minisèrie Querer (2024), un assumpte tan aterridor, i encara avui dia tabú, com les violacions dins del matrimoni, en Los domingos Ruiz de Azúa explica la història d’Ainara, una adolescent bilbaïna de família acomodada que, per sorpresa dels qui l’envolten, afirma que vol convertir-se en monja de clausura. És a partir de l’expressió d’aquest desig, que una commovedora Blanca Soroa (tota una revelació) encarna amb la combinació de passió i deliri d’un arravatament místic, que la fràgil bastida familiar que l’envolta comença a trontollar-se. En un extrem d’aquesta lluita per la vida i el futur de l’adolescent hi ha la seva tia Maite (Patricia López Arnaiz, aclaparadora), una professional que treballa en el sector cultural, amb un fill petit i un matrimoni en crisi que vol obcecadament que la seva neboda segueixi el camí que tant ha costat llaurar per a les dones al nostre país: universitat, treball, viatges, amics… autonomia i lliure albir, al cap i a la fi. En l’extrem oposat hi trobem el pare d’Ainara, Iñaki (Miguel Garcés, excel·lent en un paper molt poc agraït), un vidu amb tres filles i una nova parella, superat per les circumstàncies i la inacció i la passivitat del qual davant l’inesperat desig de la seva filla només demostren que fa temps que ha claudicat del seu paper de progenitor.

Ruiz de Azúa analitza aquesta situació endiablada (una paraula apropiada per a un film sobre, entre altres coses, la fe cristiana) amb la distància, el rigor i l’objectivitat d’una metòdica cirurgiana. Si alguna espectadora espera una postura contundent i definitiva en relació amb qüestions com les creences espirituals o el sentiment religiós, segurament se sentirà decebuda. L’arriscada proposta del film és presentar les diferents postures del conflicte i atorgar-los un tractament similar, donant espai perquè les persones representants de cadascuna d’elles expliquin els seus motius i raonin el perquè de la seva posició. La conseqüència d’aquesta estratègia, com es va demostrar en les dispars crítiques (gairebé totes positives) i comentaris que el film va suscitar després del seu reeixit pas pel Festival de Sant Sebastià, on va guanyar la Concha d’Or, és que ens trobem davant d’una obra que pot ser interpretada de forma molt diversa segons les vivències i bagatge personal, així com les inclinacions ideològiques, de cada espectadora. En una època amb tendència a les opinions extremes i els discursos unívocs, Los domingos sembla una obra a contracorrent dels temps que corren, encara que se li pot atribuir, potser, que deixi massa sola no només el personatge de la tia, sinó la postura que representa. Patricia López Arnaiz defensa amb ungles i dents un personatge femení replet de contradiccions i que, en la seva obcecada croada personal contra la voluntat de la seva neboda, comet múltiples errors. No obstant això, res del que fa (ni els motius, totalment legítims, pels quals ho fa) justifiquen un desenllaç que és difícil no llegir com una mena de càstig o correcció cap a un model de dona (professional, atea, independent) els clarobscurs i fallades de la qual són subratllats de tal manera que faciliten que sigui titllada d’intolerant, en comptes de ser percebuda, com molts cops al llarg de la pel·lícula ho és, com la veu de la raó.