Crítica — Materialistas: De què NO parlem quan parlem d’amor?

Si durant l’època victoriana el llenguatge secret dels ventalls era emprat (sobretot entre les classes socials més privilegiades) per enviar subtils missatges amorosos sense necessitat de paraules, avui dia n’hi ha prou amb lliscar el dit pel telèfon mòbil per descartar algú com si fos un tovalló de paper usat. Fent una ullada ràpida a Internet, en tan sols cinc minuts podem trobar una gran quantitat d’aplicacions i webs per lligar: Tinder, Badoo, Meetic, Bumble, Grindr, Hinge, happn, Adopte, Feeld, Contactosrapidos, Quiero Rollo, Follamigos, Amor y sexo, LOVOO, OkCupid, eDarling… N’hi ha fins i tot adreçades a públics molt específics: Mas40, Ourtime o SeniorMatch per a gent gran; Hiki o Neurospicy per a persones neurodivergents; BlackCupid o AfroIntroductions per a persones racialitzades, etc. El capitalisme sap molt bé com detectar nínxols de mercat i treure profit de la nostra eterna insatisfacció i de la persistent sensació de solitud.

Tenint molt present aquest context contemporani de consum, utilitarisme i superficialitat, la directora Celine Song narra en Materialistas la història de Lucy, una matchmaker –és a dir, una matrimoniera– que, malgrat tenir un gran èxit emparellant la classe rica novaiorquesa, es troba ella mateixa sense parella. Lucy fa la seva feina de manera freda, calculadora i algorítmica. El 99,99 % de la seva clientela és insuportable, capritxosa, frívola i exigent fins a a l’extrem. Beautiful people que exhibeixen, d’una manera gairebé pornogràfica, els seus atributs físics i possessions materials amb l’esperança de trobar una parella a la seva altura. Lucy ho sap i ho assumeix, i aquí rau bona part del seu èxit en el mercat: en la seva capacitat innata per deshumanitzar la seva clientela mentre, aparentment, mostra un gran interès i empatia quan parla amb ells i elles cara a cara (o fa veure que ho fa).