Crítica — Miss Carbón: Lluitar per l’esfondrament (del patriarcat)

Carla Antonella Rodríguez es va convertir en la primera dona minera de la conca carbonífera de Río Turbio, a la Patagònia Argentina. Desafiant una absurda superstició que s’havia convertit en una mena de llei no escrita, Carla va aconseguir fer realitat el seu somni i treballar a la mina. Això sí, després d’una llarga lluita. I és que, per culpa d’una antiga i patriarcal llegenda que sostenia que les dones provocaven esfondraments a les mines amb la seva mera presència, tenien terminantment prohibida l’entrada (excepte el dia de la Patrona Santa Bàrbara, quan la podien visitar com a atracció turística), i el seu treball en el sector miner —principal font d’ingressos de la regió— es limitava a fer tasques com a oficinistes o administratives. La tradició, això sí, permetia i incitava la celebració d’un certamen de bellesa que cada any triava la que seria coronada com a Miss Carbón, remarcant així amb persistència uns caricaturescos i obsolets rols de gènere més que qüestionables.

Podríem pensar que aquesta és una història molt llunyana en el temps, però en realitat estem parlant del segle XXI (i, per descomptat, d’una història real). Una història que ha estat el punt de partida per al segon llargmetratge de la directora argentina Agustina Macri, que amb la seva òpera prima, Soledad (2018), ja es va alçar amb el premi a la millor pel·lícula al BCN Film Fest.

La història de Carla és una història de valentia, resiliència i superació. I ho és, a més, per partida doble. Perquè com a dona trans, Carla va haver d’enfrontar-se ja des de la infància als prejudicis d’una societat intolerant que veia en la diversitat de gènere una amenaça; a les baralles amb el seu pare, que li va negar l’accés al domicili familiar; i a la violència que, de manera completament aleatòria, de vegades li tocava suportar pel simple fet de ser una persona trans.