Crítica — Niki: Disparar a l’art (a boca de canó)

Tot i que sabem que és perillós generalitzar, podríem dir que els terrenys del biopic acostumen a ser pantanosos, i encara més quan parlem de biopics que narren la vida d’artistes. Seguim aferrant-nos a un cert ideal –ja caduc, admetem-ho– de la figura creativa romàntica i turmentada. Per això, existeix (i de fet predomina) un tipus de pel·lícula que focalitza en la vida sentimental, romantitza la precarietat i els excessos, i acaba caient en tòpics pel que fa als processos de creació i a la idea –extremadament masculina– de geni. Si bé és cert que hi ha hagut algunes pel·lícules que han aconseguit escapar de tots aquests clixés (Neruda de Pablo Larraín, I’m not There de Todd Haynes o Karen de María Pérez Sanz, en serien alguns exemples), la majoria segueixen un previsible esquema narratiu que pretén retratar (i idealitzar) el sorgiment, l’auge i la caiguda del geni, recorrent a un seguit de dades wikipèdiques i anècdotes que reforcen l’excentricitat d’aquest personatge.

Coneguda com a actriu, especialment a la seva França natal (Casa de tolerancia, Vernon Subutex, Un castillo en Italia…), la francesa Céline Sallette ha debutat en el llargmetratge amb un film que narra la tempestuosa vida de l’escultora, pintora, cineasta i model coneguda com a Niki de Saint-Phalle (Catherine Marie-Agnès Fal de Saint Phalle). Una agitada vida que va tenir, com no, tots els ingredients per conformar el “biopic d’artista total” (llegeixi’s amb un cert to d’ironia): abusos en la infància per part del seu pare, ingrés en un centre psiquiàtric, electroxocs, una vida sentimental convulsa (primer es va casar amb l’escriptor Harry Mathews i després amb l’escultor Jean Tinguely) i un emfisema pulmonar que acabaria provocar-li la mort. Algú en dona més?