Crítica — On eres quan hi eres?: Agafar l’aigua amb les mans

Sabem que la memòria és extremadament fràgil, sovint poc fiable, però malgrat tot ens hi aferrem  com a un ferro roent. Tal vegada perquè no tenim molt més que realment valgui la pena. Jana Montllor va perdre el seu pare quan només era una adolescent. La mort prematura d’Ovidi Montllor, als 53 anys i a causa d’un càncer d’esòfag, la va deixar gairebé sense records. Un dels pocs que conserva, encara que una mica borrós, és un viatge a Mallorca que van fer junts. Durant el trajecte, Jana li va fer una foto al seu pare al vaixell. La busca per tot arreu, però és incapaç de trobar-la. És aquest record real? Va existir aquesta fotografia? Existeix encara avui dia?

Paradoxalment, tothom sembla recordar l’Ovidi excepte la seva pròpia filla. Però, fins a quin punt aquests records que les altres persones semblen tenir són realment personals i no una assimilació inconscient del rastre que deixa un personatge públic quan se’n va? “L’Ovidi tenia molt sentit de l’humor”, diuen. “Estava molt obsessionat amb la seva feina”, diuen. “Sempre va tenir una intensa implicació política i militant”, diuen. Jana intenta recordar, però els records del seu pare se li escorren entre els dits, s’esvaeixen quan intenta filmar-los. 

La relació entre el cinema i la memòria és un dels temes més abordats des dels mateixos orígens del cinema, fa ja més d’un segle. Una relació fructífera que ha sobreviscut al pas dels anys i que continua obsessionant una gran quantitat de cineastes. On eres quan hi eres? sorgeix de la necessitat de reconstruir, de recordar, d’aquest impuls que ens porta a preguntar-nos quina és la nostra relació amb aquelles persones que suposem pròximes, però que en realitat sempre van estar distants. Van ser les nostres relacions amb les persones del passat tal com les recordem? Com sobreviuen i es transformen aquestes relacions amb el pas del temps? Quin paper hi juga la nostra memòria? I la memòria de les altres persones? I la memòria col·lectiva?