Crítica — On Falling: Supervivència grisa a l’era del turbocapitalisme

Aurora es lleva cada matí d’hora per anar a treballar a uns laberíntics magatzems on transcorre la seva jornada laboral. Allí recorre els passadissos una vegada i una altra, mentre escaneja productes sense parar i els diposita al carro. La seva feina és repetitiva, alienant i esgotadora. La banda sonora de la seva vida és el so constant del lector de codis de barres. Si la seva productivitat baixa, el supervisor li crida l’atenció, la màquina d’escaneig comença a xiular i corre el risc de ser acomiadada. Si la seva productivitat supera la mitjana, rep un copet a l’esquena i una miserable xocolatina. Una recompensa de merda per fer bé una feina de merda. Més enllà d’això, no sembla haver-hi molt més.

Quan no treballa, Aurora fa la bugada, menja un plat de pasta amb tomàquet, fixa la vista en la pantalla del telèfon mòbil i dorm. Per desgràcia, no es pot permetre el luxe de tenir aficions o inquietuds. La major part del dia, Aurora està en silenci. Com a molt, manté una conversa breu i anodina amb els seus companys i les seves companyes de feina durant el dinar. Les rutines es repeteixen un dia rere l’altre, sense gaires esperances que la situació millori. Aurora viu a Escòcia, però en realitat és de Portugal. Es veu obligada a compartir pis amb diverses persones que gairebé no coneix. La seva habitació s’obre amb clau i, al pis, ni tan sols hi ha sala d’estar, la van convertir en una altra habitació per treure més diners del lloguer. L’únic espai comú és la cuina, on de vegades manté breus converses amb la resta d’habitants de la casa; també immigrants com ella.

Aurora té una ínfima esperança d’aconseguir una feina millor, però de moment la seva economia és extremadament precària. Tant, que si se li trenca el telèfon i l’ha de reparar, ja no pot pagar la factura de la llum. Aurora treballa intensament, però malgrat això el llindar de la pobresa l’amenaça constantment, com una espasa de Dàmocles. Però, és clar, Aurora no és l’única. Milions de persones tenen una feina precària; no només a Escòcia, sinó a tot el món. Milions de persones, igual que ella, es veuen obligades a dissimular, a ocultar la seva precarietat, a aparentar normalitat en un món cada vegada més salvatge i més inhabitable.