Crítica — Pon tu alma en la mano y anda: Viure a Gaza, documentar el genocidi

A l’inici de Pon tu alma en la mano y anda, la cineasta iraniana establerta a França, Sepideh Farsi, afirma que, en veure per primera vegada a través del mòbil la jove fotoperiodista palestina Fatma Hassouna, va sentir com si s’estigués veient “en un mirall”. El valor d’aquesta pel·lícula, a més del seu evident pes testimonial (juntament amb La voz de Hind, el film de Farsi podria presentar-se davant un tribunal com a prova irrefutable del genocidi del poble palestí per part de l’exèrcit israelià, així com dels crims de guerra d’aquest últim), rau en aquesta qualitat especular: a un costat i a l’altre de la pantalla del mòbil es troben els rostres de dues dones separades per l’edat, la distància i unes situacions vitals, polítiques i econòmiques absolutament diferents. Malgrat això, és mèrit de la posada en escena ideada per Farsi, i del carisma desbordant de Fatma, que el film les situï cara a cara en igualtat de condicions, evitant l’habitual posició jeràrquica de qui retrata (la documentalista) sobre la persona retratada (el personatge). La pel·lícula, per tant, es planteja com un diàleg intergeneracional i interterritorial que s’estén al llarg d’un any (entre l’abril de 2024 i l’abril de 2025), i en el qual, a través de videotrucades contínuament interrompudes per l’escassa connectivitat a Gaza, Farsi i Fatma conversen, entre moltes altres coses, sobre la guerra, la fam, l’esperança d’un alto el foc, sobre els éssers estimats que ha perdut la jove gazatí i sobre els seus somnis de sortir de Gaza, viatjar pel món i treballar com a fotoperiodista.