Crítica — Pon tu alma en la mano y anda: Viure a Gaza, documentar el genocidi
En aquest documental projectat en el Festival de Canes i nominat als César, la directora iraniana establerta a França, Sepideh Farsi, dona veu al poble palestí a través de les experiències de la jove fotoperiodista gazatí Fatma Hassouna, assassinada al maig de 2025 per l'exèrcit israelià. "Pon tu alma en la mano y anda" constitueix un testimoniatge únic, i de de primera línia, del genocidi del poble palestí a través de les vivències i de les fotografies fetes per la jove periodista.
María Adell Carmona
12 de febrer 2026
Pon tu alma en la mano y anda
Any 2025
País
Palestina
Iran
França
Direcció Sepideh Farsi
Muntatge Sepideh Farsi
Imatges de Gaza Fatma Hassouna
Producció
Rêves d’eau Productions
24 Images
Repartiment
Fatma Hassouna
Sepideh Farsi
Distribució Filmin
Durada 113 minuts
Data d'estrena 13 de febrer de 2026
Gènere Documental
Sinopsi
La fotoperiodista palestina Fatima Hassouna documenta la vida a Gaza durant la invasió militar israeliana. A través del seu mòbil es comunica diàriament amb Sepideh Farsi, que transmet les seves imatges.
Pon tu alma en la mano y anda
Any 2025
País
Palestina
Iran
França
Direcció Sepideh Farsi
Muntatge Sepideh Farsi
Imatges de Gaza Fatma Hassouna
Producció
Rêves d’eau Productions
24 Images
Repartiment
Fatma Hassouna
Sepideh Farsi
Distribució Filmin
Durada 113 minuts
Data d'estrena 13 de febrer de 2026
Gènere Documental
Sinopsi
La fotoperiodista palestina Fatima Hassouna documenta la vida a Gaza durant la invasió militar israeliana. A través del seu mòbil es comunica diàriament amb Sepideh Farsi, que transmet les seves imatges.
A l’inici de Pon tu alma en la mano y anda, la cineasta iraniana establerta a França, Sepideh Farsi, afirma que, en veure per primera vegada a través del mòbil la jove fotoperiodista palestina Fatma Hassouna, va sentir com si s’estigués veient “en un mirall”. El valor d’aquesta pel·lícula, a més del seu evident pes testimonial (juntament amb La voz de Hind, el film de Farsi podria presentar-se davant un tribunal com a prova irrefutable del genocidi del poble palestí per part de l’exèrcit israelià, així com dels crims de guerra d’aquest últim), rau en aquesta qualitat especular: a un costat i a l’altre de la pantalla del mòbil es troben els rostres de dues dones separades per l’edat, la distància i unes situacions vitals, polítiques i econòmiques absolutament diferents. Malgrat això, és mèrit de la posada en escena ideada per Farsi, i del carisma desbordant de Fatma, que el film les situï cara a cara en igualtat de condicions, evitant l’habitual posició jeràrquica de qui retrata (la documentalista) sobre la persona retratada (el personatge). La pel·lícula, per tant, es planteja com un diàleg intergeneracional i interterritorial que s’estén al llarg d’un any (entre l’abril de 2024 i l’abril de 2025), i en el qual, a través de videotrucades contínuament interrompudes per l’escassa connectivitat a Gaza, Farsi i Fatma conversen, entre moltes altres coses, sobre la guerra, la fam, l’esperança d’un alto el foc, sobre els éssers estimats que ha perdut la jove gazatí i sobre els seus somnis de sortir de Gaza, viatjar pel món i treballar com a fotoperiodista.