Crítica — Pubertat: Una història de castells, adolescents i consentiment

Des del seu propi títol, els camins de Pubertat, la nova sèrie de Dolera, i Adolescence, el fenomen britànic produït per Netflix, semblaven destinats a creuar-se. En tots dos casos, un fet violent i inesperat (una agressió sexual en la primera, un assassinat en la segona), amb adolescents implicats i implicades commociona l’entorn adult. Les preguntes es precipiten: com pot un o una adolescent fer una cosa així? Quina responsabilitat tenen les persones adultes al seu càrrec? I la societat que l’envolta, de la qual forma part? Les similituds entre la minisèrie creada per Stephen Graham i Jack Thorne i la proposta de Dolera s’aturen aquí, al punt de partida. Els entorns socials i ambientals que descriuen són ben distints, i les seves particularitats resulten essencials per al desenvolupament de totes dues històries, però també són completament diferents els objectius d’ambdues. A Adolescence, el crim servia com a excusa per a disseccionar l’entorn de classe mitjana (i les seves institucions: la família, l’escola) en què es movia el jove protagonista i, alhora, per advertir sobre la influència que els discursos d’odi, misògins i antifeministes, presents a les xarxes i a la masclosfera digital, poden tenir sobre els nois adolescents. Amb les seves febleses, Adolescence va aconseguir portar al debat públic qüestions àmpliament estudiades en àmbits més restringits, com la recerca acadèmica. A més, Graham i Thorne van defugir un final satisfactori o tranquil·litzador: per a frustració d’una part del públic, la sèrie es tancava amb més interrogants que respostes.

L’objectiu de Dolera a Pubertat sembla just el contrari. Aquesta sèrie coral de sis capítols, ambientada en l’univers casteller, característic de la cultura catalana, sembla concebuda amb el propòsit d’oferir respostes a preguntes que semblen irresolubles, i de proposar camins per guarir ferides que semblen incurables. És un propòsit conciliador i reparador completament lloable, però fa que la sèrie s’inclini sovint cap a un to excessivament didàctic en tractar qüestions com el consentiment, la misogínia estructural, el caràcter cíclic de la violència masclista i les alternatives no punitivistes per combatre-la. Com a Vida perfecta, una sèrie que integrava de manera més orgànica el discurs feminista en les seves trames i personatges, Pubertat es recolza en un excel·lent repartiment coral (la mateixa Dolera, Xavi Sáez, Betsy Túrnez o Biel Durán, juntament amb veterans com Vicky Peña i Pep Munné) i un conjunt molt eficaç d’actors novells i actrius novelles, molt joves, que donen vida al grup d’amics i amigues de tota la vida esquinçat per aquest acte de violència. Aina Martínez, en el paper de Manu, l’adolescent víctima de l’agressió, és tota una revelació, en bona part perquè la sèrie gira al voltant seu i de les diferents fases que travessa en el seu particular via crucis. Un dels millors episodis de la minisèrie, el cinquè, està estructurat en forma de diversos flashbacks en què Manu narra als psicòlegs i psicòlogues els fets com els ha viscut: de l’eufòria de la festa a la dissociació i l’amnèsia, i d’aquí al dolor i la vergonya del record i el trauma.