Crítica — Ruido: Reclamant una veu pròpia, en femení, en el món del ‘freestyle’

“El barri el pots estimar o odiar, però no te’l pots inventar”, sentencia a Ruido la Judy (Judith Alvarez Vargas), la mentora de la protagonista, la Lati (Latifa Drame), que està aprenent l’essència del rap. La Lati és una jove de Barcelona que fa pràctiques per treballar d’higienista bucodental mentre intenta fer-se un lloc en l’escena del freestyle. La seva primera incursió en el rap improvisat ha estat un fracàs. En un territori tan hipermasculinitzat com el de la cultura urbana, i en un format artístic que dona peixet a les batalles de galls —basades en llançar invectives personals als oponents—, la Lati és rebuda amb una pluja de rimes masclistes i racistes tan bon punt obre la boca per cantar en una trobada. La manca de pràctica li juga una mala passada i s’arronsa. Però, lluny d’abandonar, la noia decideix buscar una “txerpa”, com diu ella, que l’acompanyi en el seu ascens: la Judy. 

Des de la seva irrupció als anys setanta als guetos de Nova York, el hip-hop ha esdevingut el patró d’expressió artística més universal entre joves d’entorns metropolitans d’arreu del món que se senten marginats per raons socioeconòmiques, urbanes i culturals. Ruido, el primer llargmetratge d’Ingride Santos, incideix en un imaginari, el de la cultura urbana al nostre país, poc freqüentat pel cinema. I encara menys des del punt de vista del film: una noia afrodescendent que vol fer-se un lloc en un món molt vertebrat per expressions de la masculinitat hegemònica. 

Santos porta anys interessant-se per aquesta subcultura. El seu curt Beef (2019), produït per Isabel Coixet, ja s’hi ambientava. I això es nota en una pel·lícula que troba alguns dels seus millors moments quan s’endinsa en les trobades de freestyle i deixa espai perquè les actuacions brillin en la seva integritat, sense limitar-les a funcionar com a paisatge de fons. Ruido plasma el viatge d’una noia que compleix totes les característiques per triomfar en aquest entorn, però es troba amb dos grans obstacles. El masclisme imperant en l’escena i l’oposició de la seva mare, l’Aminata (Asaari Bibang), que considera aquesta activitat “haram”, influïda sobretot per la família del país d’origen, Mali. El film vol parlar així d’una realitat doblement invisibilizada: d’una banda, l’experiència de les noies en la cultura urbana; de l’altra, la de les joves afrodescendents que experimenten discriminació i conflicte cultural tant fora com dins de casa.