Crítica — Sense Mesura: Lena Dunham s’encomana a la comèdia romàntica en el seu retorn a les sèries

Això per endavant: Lena Dunham és un nom clau de la creació audiovisual contemporània, una figura de referència a l’altura de David Chase o David Simon, tot i que sovint ha estat menystinguda perquè la seva obra magna, Girls (2012-2017) no s’ajustava als codis de prestigi de les sèries hereves del Nou Hollywood, com Els Soprano, o de les narratives d’arrel realista com The Wire. Com aquestes sèries, Girls també se situava, des del format serial, en una tradició cinematogràfica reconeixible, la de la comèdia neuròtica independent novaiorquesa. Però ho feia des de la perspectiva insòlita d’una noia jove a qui per primer cop s’oferia la possibilitat de desenvolupar una sèrie de llarga durada per desplegar el seu punt de vista sobre les inquietuds de la seva generació. Dunham va demostrar ser una creadora amb un talent brutal per als diàlegs i la definició de personatges i situacions, alhora que sacsejava la representació de les dones a la pantalla a través del seu propi personatge, la Hannah, una noia que vivia una sexualitat plena, desacomplexada i desdramatizada des d’un cos que no s’ajustava als cànons. 

Ha costat que Lena Dunham estrenés una nova obra a la petita pantalla, després de la poc exitosa Camping (2018), que va seguir el fenomen de Girls. Sense mesura és una minisèrie produïda per Netflix que Dunham ha cocreat juntament amb Luis Felber, la seva parella sentimental. Consta de 10 episodis, la majoria dels quals dirigeix i escriu en solitari. A la manera de Girls, aquí també parteix d’un escenari inspirat en la seva pròpia vida i en com va conèixer en Luis. La protagonista, Jessica (Megan Stalter, la Kayla de Hacks), és una productora en la trentena que entra en crisi quan el seu ex (Michael Zegen) s’aparella amb una noia d’aparença perfecta (Emily Ratajkowski). S’obsessiona tant amb la situació i amb la nova xicota, que li dedica vídeos que no arriba a penjar, i fins i tot arriba a colar-se a casa seva. Com a Girls, a Dunham no li fa por introduir la protagonista des d’un escenari poc afavoridor. Un cop més, ens trobem amb un personatge que, com anuncia el títol, resulta un pèl excessiva en les seves reaccions i emocions. Per fugir d’aquesta situació, la Jessica decideix aprofitar una oportunitat de la feina i se’n va a treballar a Londres. Allà espera viure el somni britànic: trobar una parella ideal com si protagonitzés una novel·la de Jane Austen o una comèdia romàntica de Working Title, els responsables de Love Actually i Notting Hill, que també impulsen Sense mesura. 

L’escala d’aquesta nova creació de Dunham sembla encertada. Lluny d’enfrontar-se de nou a l’ambició de Girls (qui gosa en l’era de la guerra de plataformes plantejar una sèrie d’aquesta durada i complexitat?) i a l’exposició mediàtica que això suposa (brutal l’odi que Dunham sempre ha rebut a les xarxes), l’autora desenvolupa una minisèrie més íntima que actualitza les seves inquietuds emocionals en el seu nou context vital, el d’una nord-americana establerta a Londres amb una parella d’ascendència no occidental. Tot i les connexions biogràfiques, Dunham defensa que Sense mesura és sobretot una sèrie de ficció escrita per al lluïment de la Megan Stalter. La gràcia és veure com la creadora afronta una comèdia romàntica autoconscient (fins i tot els títols dels episodis recorden pel·lícules del gènere) sense perdre la seva personalitat i convertint-la en un escenari per repensar les relacions sexoafectives.