Crítica — Si pudiera, te daría una patada: Mater amatísima

Un claustrofòbic primer pla del rostre de Rose Byrne, reaccionant mentre escolta una aguda veu infantil (la de la seva filla) parlant sobre ella, obre el segon llargmetratge de Mary Bronstein després de la raresa de culte indie Yeast (2008), protagonitzada per la pròpia Bronstein i les, aleshores, estrelles del mumblecore Greta Gerwig i Josh i Ben Safdie. La directora estableix així, des de l’inici, les bases d’un descens vertiginós i asfixiant als avencs d’una maternitat descrita com una successió de tasques i obligacions interminables: una responsabilitat tan pesada que acaba trencant una figura materna a la vora del col·lapse. Bronstein diposita el pes de la seva pel·lícula, de manera radical, en la interpretació de Byrne, el rostre de la qual domina la majoria dels plans. L’actriu d’Espías, Platónico o La boda de la meva millor amiga, bregada en la gestualitat elàstica i acrobàtica de la comèdia, realitza aquí un tour de force monumental que li va valer l’Os de Plata a Berlín i li ha fet guanyar, fa uns dies, un Globus d’Or. L’agosarada decisió de la directora de deixar en fora de camp, durant tota la pel·lícula, la petita filla —les queixes, laments, exigències i comentaris de la qual provoquen tot tipus de reaccions al personatge de la mare, Linda (Byrne)— provoca que el rostre de l’actriu ocupi una centralitat figurativa en el film que recorda altres films contemporanis sobre maternitats heterodoxes, com Salve María, de Mar Coll, que, de manera similar, radiografiava una feminitat en crisi a través d’una indagació persistent i asfixiant sobre el rostre de la seva intèrpret (en aquest últim cas, una excel·lent Laura Weissmahr).