Crítica — Si yo pudiera hibernar (hasta que todo pase): Esperança sota zero

Mongòlia és el dinovè país més gran del món, però també un dels que té una densitat de població més baixa. Amb tot just tres milions i mig d’habitants i una densitat mitjana de dues persones per quilòmetre quadrat, és un país dominat per estepes, muntanyes i deserts. Un lloc on la inclemència climàtica dificulta enormement la supervivència de les persones que hi viuen. Un país del qual –cinematogràficament parlant– en general sabem ben poca cosa, més enllà d’alguns exemples puntuals vistos en festivals i que rarament arriben a sales comercials. És per aquests motius que Si yo pudiera hibernar (hasta que todo pase) s’ha convertit en tot un esdeveniment: per estrenar-se en sales espanyoles, per haver estat la primera pel·lícula de Mongòlia a formar part de la selecció oficial del Festival de Cannes (concretament, a la secció Un Certain Regard) i també per representar a Mongòlia com a candidata als Oscars. Amb només tres curts anteriors (Stairs (2020), Naked Bulb (2021), Yellow Bus (2022) i aquest enlluernador debut en el llargmetratge, Zoljargal Purevdash s’ha convertit ja en una de les directores d’Àsia Oriental més prometedores. Gens malament per ser una òpera prima, la veritat.

El film narra la història de l’Ulzii (interpretat pel debutant Battsooj Uurtsaikh), un adolescent de 14 anys que viu –o més aviat… sobreviu? malviu?– junt amb la seva mare vídua, els seus dos germans i la seva germana, que són més joves, en una humil iurta als suburbis d’Ulan Bator, tristament coneguda per ser una de les capitals més contaminades del món. La seva mare, alcohòlica i cansada de no poder tirar endavant la família, decideix emigrar a zones rurals amb l’esperança de trobar-hi feina, però l’Ulzii, que encara està estudiant i vol participar en una important competició nacional de física en l’institut, decidirà quedar-se a la ciutat amb el seu germà i la seva germana. Renunciar a aquesta competició no entra dins dels seus plans, ja que s0hi juga una beca per poder estudiar en la universitat i, potser, trencar així el cercle viciós de pobresa en què viu està la seva família.