Crítica — Sorda: Maternitats que qüestionen la normativitat

Com a societat descarnadament capacitocentrista que som, donem l’esquena a totes aquelles persones que no compleixen uns estàndards molt concrets. Condicionants com el teu país de procedència, el teu gènere, el teu sexe biològic o el teu color de pell poden, per descomptat, complicar-te la vida, però ho tindràs moltíssim més difícil si, a això, li afegim qualsevol tipus de diversitat funcional. Aquest és el cas d’Ángela, que, com a dona sorda, ha de fer front a nombrosos problemes en el seu dia a dia. Malgrat comptar amb amistats, progenitors i un marit que l’estima, la seva quotidianitat està atapeïda d’innombrables dificultats, fruit de l’escassa sensibilització de la societat cap a les persones amb sordesa –a les quals o bé ignora, o bé victimitza–. Quan l’Ángela es quedi embarassada, aquests problemes es tornaran encara més patents. Segons el doctor que supervisa el seu embaràs, la criatura té un 50% de possibilitats de ser sorda. Les proves es realitzen una vegada el nadó ha nascut, però de vegades no són concloents i cal esperar. Aquesta espera, per descomptat, generarà tensió entre l’Ángela i l’Héctor, el seu marit oient. Tots dos volen el millor per al bebè, com és obvi, però Ángela, com qualsevol mare, també vol establir un vincle amb la criatura que ho resisteixi tot.

No són pocs els moments d’aquest film en què es posa sobre la taula la falta d’interès per part de la societat a aprendre la llengua de signes. No són pocs els moments d’aquest film en què prenem consciència de totes les barreres que, com a persones oients, posem constantment a aquelles que no ho són. Especialment destacable –per dura, descarnada, indignant i insuportable– és la seqüència del part, que deixa patent que la violència obstètrica sovint exercida pel personal mèdic durant els parts és molt més acusada quan són dones sordes les que donen a llum.

Aquesta és, a grans trets, la història que ens narra Sorda, l’òpera prima d’Eva Libertad (també guionista del film), basada en un curtmetratge homònim que va dirigir el 2021 i que va ser nominat a un Goya. Tots dos, el curt i el llarg, estan protagonitzats per Miriam Garlo, germana de la directora i sorda des dels set anys.