Crítica — Sugar Island: Culpa serpentejant, lligams que cedeixen

Johanne Gómez Terrero inicia el seu segon llargmetratge amb un al·legat de l’historiador cubà Oscar Zanetti que aferma les bases polítiques i contextuals de Sugar Island: “L’inici de la producció sucrera al Carib coincideix, i no per casualitat, amb el primer assentament atorgat per la Corona Espanyola el 1517 per a la introducció de negres esclavitzats”. La cinta, la ficció de la qual resideix en l’embaràs no desitjat de la jove dominicohaitiana Makenya en una comunitat Batey reclosa, divergeix en seqüències activistes fragmentades en què es construeix un espai escapista per a la visió d’una peça artística performativa i, alhora, un lloc de pausa per a la reflexió crítica. Al llarg d’un metratge híbrid, les dones, embolcallades en túniques caoba i decorades amb pigment daurat al rostre, es mouen de manera ritual, apel·lant a l’espectador amb manifestos sobre el colonialisme i l’esclavisme que impregnen la recol·lecció del sucre.

El misticisme del folklore popular fa ús de formes de posada en escena pròpies del cinema de terror: el pla contrapla recurrent entre la jove i una serp habitant dels camps, en què el punt de vista es torna tèrmic; la beguda abortiva casolana que Yelidá prepara a la seva filla a la penombra de la cuina estreta, només il·luminada per la tènue llum de l’estàtua que descansa al porxo; i el so ambiental incessant, les cigales i la vegetació sacsejada pel vent que sonoritza les habitacions buides que la càmera de Terrero filma. La pel·lícula es recobreix d’una atmosfera opressiva, salvatge i mística que dota narració d’una particular irrealitat manejada en favor d’un profund sentiment activista que denuncia la situació individual de la família com a resultat d’un sistema misogin, racista i capitalista.