Crítica — Súper Sara: Retrat íntim i pop de la més gran

En el seu excel·lent i pioner Suspiros de España (1993), en què reivindicava, quan ningú ho feia, la cobla, el cinema folklòric i, sobretot, les seves artistes, Terenci Moix dedicava un capítol a Sara Montiel. Moix hi afirmava, de manera tan contundent com inqüestionable, que en plena dictadura franquista i en contra de la moral nacionalcatòlica, Montiel havia portat “l’erotisme al cinema espanyol” amb la seva naturalesa “desafiadora, pròdiga en escots que provocaven la intervenció dels censors en el rodatge, i també primers plans de petons de boca que eren de paladar”. Qui hagi vist El último cuplé (Juan de Orduña, 1957), el film que la va catapultar a l’estrellat, pot intuir a què es referia Moix: des de la seva primera aparició a l’escenari del Molino barceloní, enfundada en un vestit vermell amb abundant escot, Sara Montiel encarnava un nou tipus d’estrellat femení, un cos-espectacle amb una autoconsciència eròtica i performativa difícil de trobar en altres actrius espanyoles de l’època. Un estrellat forjat en indústries cinematogràfiques internacionals molt més consolidades i avançades, com la mexicana i la nord-americana.

Súper Sara, la minisèrie documental dirigida i escrita per Valeria Vegas, aborda la figura de Sara Montiel amb una devoció evident, una clara voluntat reivindicativa i una atenció especial a la seva naturalesa d’icona popular i celebritat mediàtica, més que a les característiques que la van convertir en una estrella cinematogràfica d’abast global. Aquí rau una contradicció difícil de resoldre. Tot i que molts dels testimoniatges subratllen la importància de la seva carrera com a actriu i pionera en la seva trajectòria internacional dins dues de les indústries més poderoses del món, ni Vegas ni el seu equip semblen gaire interessats a aprofundir en aquesta faceta professional, ni en l’anàlisi de les qualitats particulars que la van convertir en una estrella rutilant: dels tres episodis, només el primer aborda la seva carrera cinematogràfica (la qual cosa és comprensible, ja que es va retirar del cinema el 1974), i el material d’arxiu, abundant pel que fa a les seves aparicions televisives posteriors, és escàs en relació amb les pel·lícules que va protagonitzar. Crida especialment l’atenció l’absència total d’imatges del seu intens i fructífer pas pel cinema mexicà, on va ser una estrella absoluta en films tan rellevants (i encara pendents de reivindicació) com Piel canela (Juan José Ortega, 1953) o Cárcel de mujeres (Miguel M. Delgado, 1951). És també frustrant una altra qüestió vinculada a la decisió de Vegas de convertir la sèrie en una celebració festiva (i potser una mica superficial) de Montiel com a icona pop: la impossibilitat d’incloure fragments una mica més extensos de les seves pel·lícules, que permetin apreciar algunes de les característiques idiosincràtiques de la seva performance o de la seva peculiar manera de cantar, les mateixes que la van convertir en la icona que avui es reivindica.