Crítica — The Last Showgirl: L’albada d’una deessa

“Will you still love me when I’m no longer young and beautiful?
Will you still love me when I got nothing but my aching soul?”
—Lana Del Rey

Al documental Manipulació: Sexe, càmera, poder (2022), Nina Menkes dissecciona, un per un, els elements que han reforçat una mirada predominantment masculina en la construcció dels plans cinematogràfics. La cineasta utilitza com a exemple una escena de La dama de Shanghái (Orson Welles, 1947), on Glenn Anders apareix en un espai clarament definit, amb profunditat i il·luminació tridimensional, mentre que Rita Hayworth sembla suspesa en un espai sense temps ni lloc: una “zona atemporal de bellesa”. La primera vegada que veiem Shelley (Pamela Anderson) a The Last Showgirl, apareix en primer pla al mig d’un fons negre. La seva conversa amb una veu desconeguda fa entendre que està a punt de començar una audició, sense oferir gaires pistes sobre on es troba. Tanmateix, a diferència dels exemples estudiats per Menkes, no es tracta d’una dona flotant en el no-res: és un rostre definit, on es percep la petjada física del pas del temps i l’empremta psicològica d’un cos que pensa i sent —amb els nervis ressaltats pels moviments de la càmera en mà—. Aquest espai idealitzat és portat a terra per Gia Coppola, que construeix un relat sobre dones reals amb problemes i històries pròpies.

Naturalment, que sigui Pamela Anderson —sex symbol de finals del segle passat i, com a tal, víctima durant molts anys de la mirada masculina— qui encarni aquesta dona real, aporta un pes simbòlic important. Tanmateix, es tracta d’una reivindicació que va més enllà de la idea simple del comeback, dins la qual es pot llegir el treball actual d’actrius com la mateixa Anderson, Winona Ryder o Demi Moore, aquesta última recentment vista a La substància (Coralie Fargeat, 2024). Més que celebrar que tornin a l’escena pública, es tracta de rebutjar la idea d’un declivi; d’entendre que les seves històries sempre han tingut valor i que els seus cossos, joves o envellits, poden ser representats. Això, a més, obre el focus cap a dos actors més del repartiment: Jamie Lee Curtis i Dave Bautista, que també desafien les significacions canòniques dels seus propis cossos.

En la seva breu però coherent filmografia, Coppola ha demostrat un interès pels personatges desorientats, ja siguin adolescents (Palo Alto, 2013), adults joves (Mainstream, 2020) o, com en aquest cas, adults en una etapa intermèdia o tardana. Aquest interès es manifesta a través d’una fotografia vaporosa, resultat de la combinació de cel·luloide amb lents anamòrfiques, i intensificat pels plans on Shelley deambula per la ciutat. Igualment, la banda sonora d’Andrew Wyatt encapsula l’atmosfera d’espectacle i malenconia en què viu la protagonista, que lluita cada dia amb la necessitat de dir adeu a allò que estima. Un dolor que no li és del tot desconegut: ja va haver-hi d’afrontar aquesta tasca anys enrere amb la seva filla Hannah.

En un missatge de veu que li deixa, Shelley li diu: “T’estimo, per imperfecte que soni”. I és que l’amor, com les persones, és imperfecte. Shelley estima de moltes maneres diferents: les seves filles (la real i les fictícies, les seves companyes de Le Razzle Dazzle), la seva amiga, el seu examant i, per descomptat, la persona que ella mateixa és dalt de l’escenari. Però també és algú que desitja ser estimat, i que es pregunta —com Lana Del Rey— si encara serà estimada ara que ja no és “jove i bella”. Però no li ho pregunta a una parella, ni tan sols al públic; s’ho pregunta a ella mateixa, just quan està a punt de deixar enrere aquella persona a qui ha dedicat trenta anys de la seva vida.

Però, igual que per a la pròpia Anderson, aquest comiat no significa un final. És l’oportunitat de redefinir-se i existir més enllà de la representació —tant la de l’escenari com la del rectangle de la pantalla—. Una cosa que Coppola entén com el que realment és: només l’inici d’un camí que no ens pertoca veure.