Crítica — The Mastermind: Atracament imperfecte

L’escena d’obertura de Meek’s Cutoff mostrava un grup de colons de l’Oest llunyà duent a terme accions quotidianes: travessar un riu, rentar els plats, estendre la roba. L’atenció prestada a activitats que habitualment s’ometien en pel·lícules més convencionals, el ritme pausat i morós d’aquesta seqüència inicial i, sobretot, l’ús del format quatre terços (en lloc del panoràmic, habitual en els films que narraven la “conquesta” de l’Oest com una gesta èpica) permetien definir aquesta obra mestra de Kelly Reichardt (igual que una altra de les seves grans obres, First Cow) com una mena d’antiwestern, una deconstrucció radical d’un gènere profundament arrelat a l’imaginari nord-americà.

The Mastermind, la nova, excel·lent i exigent pel·lícula de Reichardt, una directora amb una mirada insubornable que fa més de trenta anys que produeix films absolutament personals (Old Joy, Wendy & Lucy, Certain Women o la ja esmentada First Cow) des del seu debut amb River of Grass (1994), conté abundants elements de la seva filmografia anterior. En primer lloc, hi ha la revisió d’un gènere cinematogràfic, en aquest cas, el gènere criminal en la seva vessant de pel·lícula de robatoris. Si Meek’s Cutoff es podria definir com un antiwestern, The Mastermind, amb la seva trama sobre JB Mooney (un inspiradíssim Josh O’Connor), un pare de família i fuster a l’atur d’una petita ciutat de Massachusetts que decideix robar unes pintures d’art abstracte d’un museu local, se situa a les antípodes de la sofisticació formal i narrativa de pel·lícules com la saga Ocean’s Eleven. Si en films com els de Soderbergh, i en els referents previs en què es basa, el clímax sol coincidir amb l’èxit d’un acte criminal èpic que semblava impossible d’executar, a Reichardt sembla interessar-li molt més què passa després del crim que el crim en si, dut a terme durant el primer acte del film amb una combinació irresistible de languidesa narrativa i tonal, amateurisme una mica barroer i comèdia física.