Crítica — Tras el verano: Vincles sense drets

En aquests últims anys, la societat occidental ha (hem) començat a qüestionar i reconsiderar el model de família heteronormativa conformada per un pare, una mare i la seva respectiva descendència. Les famílies monoparentals, les famílies sense fills ni filles o les famílies amb dos pares o dues mares són cada vegada més freqüents; el nostre imaginari pel que fa a les tipologies familiars es va ampliant. Tanmateix, encara existeix una gran quantitat de lleis que no tenen en compte aquesta gran varietat de configuracions familiars i continuen pensant en un model de família nuclear que, en realitat, és cada vegada menys predominant.

L’òpera prima de Yolanda Centeno aborda un tema que fins ara ha tingut molt poca visibilitat al cinema espanyol: el de les famílies reconstituïdes. Paula no és la mare biològica de Dani, però els cinc anys que ha passat amb ell, criant-lo i cuidant-lo, han generat uns forts llaços afectius entre ell i ella. Ara que ha trencat la seva relació amb Raúl –el pare de Dani–, Paula es pregunta quin serà a partir d’ara el seu lloc en la vida del nen, amb qui manté un fort vincle afectiu, però cap vincle legal. Per la seva banda, Raúl lluitarà tant com calgui per aconseguir la custòdia compartida de Dani, cosa que Carme –la mare biològica del nen– no veu amb bons ulls. La tensió entre Raúl, Paula i Carmen –les tres persones adultes que protagonitzen el film– és evident, i sembla inevitable que el principal perjudicat en aquesta situació sigui el menor.