Crítica — Tres adioses: Aprendre a acomiadar-se

Parlar d’Isabel Coixet és parlar d’una de les directores més reconegudes i internacionals del nostre país. Lluny queda ja el seu debut en el llargmetratge, quan el 1988 va dirigir Demasiado viejo para morir joven. Des de llavors, Coixet ha dirigit més d’una vintena de llargmetratges —tant de ficció com documentals— i ha passat a la història del cinema espanyol per ser la directora amb més premis Goya al seu palmarès.

Moltes han estat les pel·lícules de Coixet realitzades amb repartiments internacionals i/o en coproducció amb altres països: Coses que no et vaig dir mai (1996), Mi vida sin mí (2003), La vida secreta de les paraules (2005), Elegy (2008), La llibreria (2017)… Moltes han estat també les actrius de renom que han treballat amb ella: Lili Taylor, Sarah Polley, Penélope Cruz, Juliette Binoche… I moltes, així mateix, les adaptacions literàries que ha dut a terme al llarg de la seva carrera: La llibreria de Penelope Fitzerald, Un amor de Sara Mesa, L’animal moribund de Philip Roth… No és d’estranyar, doncs, que per a la seva nova pel·lícula hagi decidit viatjar fins a Itàlia i comptar amb la presència d’Alba Rohrwacher com a protagonista —sí, la germana d’Alice—, ni tampoc que hagi decidit adaptar dos dels relats que conformen Tres cuencos: rituales para un año de crisis (2023), l’últim llibre que Michela Murgia va escriure abans de morir. Es tracta d’un llibre semiautobiogràfic que reflexiona sobre la mort i les relacions interpersonals, i per al qual la mateixa Coixet ha escrit el pròleg de l’edició en castellà. En concret, la pel·lícula adapta Sensación de náusea i Recalculando ruta, dos relats que, no per casualitat, es complementen oferint els dos punts de vista d’una ruptura de parella.

La Marta i l’Antonio fa un temps que estan junts, però després d’una discussió aparentment banal, ell decideix trencar la relació. Els mesos que segueixen esdevenen un calvari per a la Marta, ja que unes nàusees constants li impedeixen tirar endavant amb la seva vida i amb la seva feina com a professora d’educació física en un institut. Són aquestes nàusees una somatització, conseqüència del dol després de la ruptura? O són, més aviat, una altra cosa? Després d’un fatídic veredicte mèdic, la Marta intentarà reestructurar la seva vida desenvolupant una sèrie de particulars tàctiques de supervivència.