Crítica — Un sueño más largo que la noche: Un final feliç

Avui dia, és més que evident que la Història, tal com l’hem après durant segles, ha estat escrita per homes blancs. Això ha fet que, en la Història de l’art i la cultura, s’hagi ignorat (de manera activa o passiva) l’existència d’un nombre incalculable d’obres creades per persones amb identitats dissidents, entre elles, dones. La tasca de la historiografia feminista consisteix, doncs, a recuperar aquestes obres, redirigir la mirada cap a allò oblidat i fer llum sobre allò que s’ha mantingut en la foscor, transcendint la simple idea d’inclusió en el cànon per deixar veure les esquerdes que ara intentem reparar i per trobar, en el germen mateix d’aquestes obres, una voluntat de lluita contra la cosmovisió heteropatriarcal.

Per això, pel que fa al cinema, les tasques de restauració esdevenen indispensables en el procés de recuperació de peces que, per una raó o una altra, s’han perdut o han estat amagades durant molt (potser fins i tot massa) temps.

És el cas de Un sueño más largo que la noche, primer i únic llargmetratge en solitari de Niki de Saint Phalle. La pintora i escultora fou una figura destacada en l’àmbit de l’art contemporani i feminista impulsat durant la segona meitat del segle XX (especialment a les dècades de 1960 i 1970). Tot i això, la seva faceta com a realitzadora cinematogràfica és molt menys coneguda. Tot i ser breu, aquesta etapa explora, mitjançant el llenguatge fílmic, moltes de les motivacions ja presents en la seva obra plàstica. Restaurada en 4K a partir dels negatius originals de 16 mm —sota la supervisió de la seva neboda, Arielle de Saint Phalle—, la cinta, successora de Daddy (1973, realitzada juntament amb Peter Whitehead), revisita un gènere en què les dones sovint han estat protagonistes però no narradores de les seves pròpies històries: el conte de fades.

Camélia és una nena que s’endinsa en un regne desconegut, on, després de ser transformada en una dona adulta, descobrirà la realitat fosca rere la fantasia. Així, el viatge de Camélia serà un pas del somni al despertar; de les restriccions dels suposats ideals que, segons aquestes històries, marquen la vida de les dones, cap a l’alliberament personal i col·lectiu.

Pel que fa a l’èmfasi en la col·lectivitat, que es reflecteix en escenes on les dones es reuneixen i resisteixen els perills del patriarcat, és interessant destacar com aquest esperit creador també es troba en el mateix procés de realització del film. La creació transcendeix l’individualisme i el mite de l’autor, eminentment masculí. A més del treball conjunt amb la seva parella, l’artista Jean Tinguely, l’equip destaca per la presència de dones tant davant com darrere la càmera: des de la seva filla, Laura Duke Condominas, en el paper protagonista, fins al disseny de vestuari a càrrec de Marie Beltrami i Paula Sandoval, o el muntatge a quatre mans de Nicole Garnier i Dominique Cazeneuve.

Tot plegat apunta també a una multidisciplinarietat característica tant de l’obra de Niki de Saint Phalle com de l’art i el cinema d’avantguarda en general, on la imatge cinematogràfica es barreja amb escultures, dibuixos, animació (com en la seqüència del “milagroscopi”) i fins i tot amb vincles amb la performance i la dansa. Això també l’acosta a altres artistes i cineastes com Maya Deren o Ulrike Ottinger, en les obres de les quals destaca l’impuls experimental i la voluntat de joc, orientats cap a una alliberació absoluta de les normes.

A Un sueño más largo que la noche, això també es relaciona amb l’experiència infantil: amb la idea del cinema i l’art com un pati de jocs on la creativitat arriba a la seva màxima expressió. Les formes fílmiques s’alliberen, permetent una experimentació amb el moviment i una ruptura amb la narració tradicional. Però, a més, Saint Phalle connecta amb Ottinger en la construcció d’utopies feministes a la pantalla: universos suspesos en el temps, on les dones deixen enrere les normes del món heteropatriarcal i decideixen crear-ne un de propi, governat pel desig femení. “Desitjo, per tant existeixo”, deia Angela Carter, qui va dedicar la seva obra literària a reinterpretar els contes clàssics infantils des d’una mirada feminista. En el conte de fades de Saint Phalle, les dones existeixen, desitgen i es narren a si mateixes. Finalment, un veritable final feliç.