Crítica — Una casa llena de dinamita: Quan va despertar, l’amenaça nuclear encara hi era

Als seus setanta-tres anys, la directora Kathryn Bigelow demostra que segueix en plena forma i que ella sola és capaç de dinamitar –valgui el joc de paraules– aquell clixé segons el qual les dones només poden dirigir drames intimistes o documentals de baix pressupost. En un recorregut vital tan arriscat com desconcertant, Bigelow va formar part d’un grup d’artistes conceptuals, va ser agent de policia, es va casar amb James Cameron, es va divorciar d’ell dos anys després i, el 2008, es va convertir en la primera dona a guanyar l’Oscar a la millor direcció per En terra hostil, film ambientat en la guerra de l’Iraq. Gairebé vuit anys han passat des de l’estrena de la seva anterior pel·lícula, Detroit (2017), i potser és per això que l’arribada del seu nou llargmetratge ha despertat tantes expectatives.

És curiós que a Espanya el títol original (A House of Dynamite) s’hagi traduït com “Una casa llena de dinamita” i no com “Una casa de dinamita”; un títol molt més fidel a l’original, i que sí que s’ha mantingut en països com Mèxic o l’Argentina. Una casa construïda completament amb explosius és, al capdavall, una metàfora molt més encertada per a un país com els Estats Units: un país on els fonaments, les parets, les bigues, el sostre o els vidres de les finestres podrien esclatar en qualsevol moment, gairebé per qualsevol motiu. Un país que sobreviu miraculosament al polvorí que ha creat al seu voltant, sobretot ara que ha elegit un president amb un perfil psicopàtic que pren una decisió nefasta cada dos minuts i mig. Un país on, no ho oblidem, aproximadament un terç de la gent adulta posseeix una arma de foc.

Però tornem al tema que ens ocupa. Podria semblar que la premissa d’Una casa llena de dinamita no és especialment nova: crisi geopolítica, resurrecció de la Guerra Freda, possibilitat d’apocalipsi imminent, els Estats Units com a centre de l’univers… Què passaria si, un dia qualsevol, l’amenaça nuclear es convertís en un fet i els EUA fossin atacats per un míssil de procedència desconeguda? Què passaria si aquest míssil impactés sobre Chicago, la tercera ciutat més important del país, on viuen gairebé deu milions d’habitants?

Mitjançant l’ús d’una frenètica càmera en mà i de plans seqüència dinàmics, Bigelow dissecciona els escassos divuit minuts que transcorren des que el míssil és detectat fins que està a punt d’esclatar. No ho fa, però, en temps real, sinó que dilata aquest interval i narra aquests interminables i tensos minuts des de tres punts de vista diferents: la Sala de Crisi de la Casa Blanca, els alts comandaments militars i, finalment, el mateix president dels Estats Units (interpretat per Idris Elba en una mena d’èmul de Barack Obama).