Crítica — Una quinta portuguesa: Un lloc al qual anomenar llar

La vida de Fernando (Manolo Solo), un professor de geografia de mitjana edat, sembla discórrer plàcidament. Almenys, fins que la seva esposa Milena desapareix de sobte sense dir ni una paraula. Fernando, desconcertat i confús, acudeix a la policia, que descobreix que Milena ha tornat a Sèrbia, el seu país d’origen. Fernando, sense saber molt bé com buscar-la (no coneix la família de Milena i mai ha estat a Sèrbia), arriba finalment a la conclusió que la seva esposa en realitat no vol que la trobin. Potser, doncs, ha arribat el moment de fer un canvi de vida radical. Per què no? Deixar les classes una temporada, reflexionar sobre les coses amb calma. Després de l’abandó de la seva dona, pocs motius li queden per continuar a Madrid. La millor opció sembla ser, sens dubte, un viatge.

Allotjat en un hotel a Portugal i gaudint de la tranquil·litat que ofereix viatjar en temporada baixa, Fernando coneixerà Manuel, un alegre jardiner amb qui immediatament farà amistat. Manuel, il·lusionat, parlarà a Fernando dels seus plans de futur, de la seva nova ocupació cuidant els jardins i l’hort d’una bella quinta portuguesa. Però els plans de Manuel es veuran truncats per la seva sobtada i inesperada mort. Fernando, que és qui trobarà el cadàver de Manuel, decidirà en una arrencada de valentia suplir la seva identitat i convertir-se en el nou jardiner de la quinta d’Amalia (Maria de Medeiros). Allí, en companyia d’Amalia i Rita, la mestressa de claus (Rita Cabaço), Fernando – el professor reencarnat en Manuel, el jardiner– trobarà una nova llar.