Crítica — Yo te creo: Els espais liminars de la justícia

En els darrers anys, diverses directores s’han aproximat al drama judicial amb una mirada de gènere, abordant qüestions abans poc explorades sobre les violències estructurals intrínseques als seus processos i institucions. Així ho han fet cineastes com Justine Triet Justine Triet (Anatomía de una caída, 2023), Alice Diop (Saint Omer, 2022) o Alauda Ruiz de Azúa, que amb la seva minisèrie Querer (2024) planteja una dissecció profunda i magistral sobre el sistema judicial i com pot arribar a ser de fal·lible quan no respon adequadament a les víctimes. Aquesta mirada també s’ha vist reforçada en el cinema per la visibilitat cada vegada més gran de casos reals (com el de Gisèle Pelicot, un dels més impactants a nivell mediàtic), que evidencien com tot això forma part d’un problema estructural molt més ampli en la nostra societat.

Charlotte Devillers i Arnaud Dufreys assumeixen aquesta difícil tasca en la seva òpera prima, Yo te creo, gran guanyadora del passat Festival de Sevilla, on va rebre els premis a millor pel·lícula, millor actriu i millor guió. En poc més d’una hora, el film ens situa al centre d’una disputa familiar per la custòdia de la filla i el fill, revelant a poc a poc les capes de violència que han patit a mans del seu pare. Excepte les escenes d’inici i de final, Yo te creo transcorre íntegrament al jutjat de família on les parts acudeixen per prestar declaració. És en aquesta etapa del procés on es detenen Devillers i Dufeys, fent servir una posada en escena que es debat constantment entre la contenció pròpia del context retratat i la tensió emocional que travessen els personatges.

Aquest encontre de dues forces ambivalents es desplega a la sala de declaracions, així com en les escenes que tenen lloc fora d’aquesta, moments en què la càmera abandona l’estatisme per intensificar el drama de manera molt més directa. Però potser és en els moments de major tranquil·litat formal on s’amaga la veritable força dramàtica: en les declaracions que ocupen la major part del metratge. El format 4:3 privilegia els primers plans, que registren no només el que diuen els personatges sinó també les reaccions i emocions que travessen. Tot això es veu reforçat per un disseny de so que emfatitza l’aura psicològica d’aquests en contrast amb l’asèpsia de l’espai on es troben.