Festival de Sitges — Aquelarres imaginats

Què devia sentir la primera dona que va veure El hada de las coles (1896)? El curtmetratge d’Alice Guy-Blaché és una fita per moltes raons: no només es considera la primera pel·lícula narrativa de la història, sinó que, a més, dirigida i protagonitzada per una dona, és potser la primera a establir una línia d’identificació que comença per la cineasta, continua amb l’actriu i culmina en l’espectadora. Un diàleg lliure entre mirades femenines que es veuria truncat per l’auge d’una indústria que durant dècades estaria controlada pel male gaze. Aquestes inquietuds no són arbitràries: les desperta una escena que es repeteix diverses vegades a La torre de hielo, quan la jove Jeanne contempla, des de les ombres darrere del projector, La Reina de les Neus, interpretada per Cristina (Marion Cotillard), una actriu que sembla tenir-la sota un encanteri. L’adaptació fictícia del conte de Hans Christian Andersen serveix a Lucile Hadžihalilović per estudiar la complexa relació de fascinació mútua entre aquestes dones. Enmig dels decorats del plató sorgeix una història que, com el personatge titular del relat, és tan enlluernadora com perversa. La deconstrucció del conte de fades esdevé així una excusa per tornar a situar la mirada femenina al centre.

No és aquesta l’única obra vista al Festival de Sitges que comparteix un punt de partida similar. Bona prova n’és, ni més ni menys, la gran guanyadora de l’edició: La hermanastra fea, d’Emilie Blichfeldt. Com en el film de Hadžihalilović, aquí la treballada estilització visual contrasta amb una realitat ancorada en la cruesa d’un subgènere com el body horror. Prenent com a inspiració el conte clàssic de La Ventafocs, Blichfeldt gira la mirada cap als “personatges secundaris” per parlar dels impossibles cànons de bellesa occidentals, en la línia d’altres cineastes de gènere com Coralie Fargeat amb La sustancia (2024) o Jen i Sylvia Soska a American Mary (2012). Jeanne (La torre de hielo) i Elvira, la suposada “germanastra lletja”, encarnen dos retrats de l’obsessió, tot i que l’objecte d’aquesta és diferent en cadascuna. Així, és possible identificar una de tantes línies de diàleg entre el cinema fet per dones que destaquem en aquesta edició, com també ho és la sororitat imaginada entre les protagonistes de Mother’s Baby (Johanna Moder) i Si pudiera, te daría una patada (Mary Bronstein) —aquesta última protagonitzada per Rose Byrne, guanyadora del premi a la millor interpretació femenina—, unides per l’experiència aclaparadora, i de vegades fins i tot pertorbadora, de la maternitat en diferents etapes.